Equacions de Maxwell

Déu digué:

I es va fer la llum.

Peresa

La peresa és la mare de tots els vicis, i com a mare se l'ha de respectar.

Dita popular

Star Wars Uncut

Sabia que en algun moment em sortiria la vena friki, i aquest moment ha arribat. I no pas perquè sigui gaire entusiasta de Star Wars, sinó perquè la magnitud del projecte em sembla digne d'admiració.

Els fans de la saga pretenen recrear la pel·lícula a Star Wars Uncut. La idea és dividir la pel·lícula en 472 trossos de 15 segons, i que cadascú en gravi un de la manera que li sembli i en l'estil que prefereixi: amb el Paint, amb actors de debò, amb ninots oficials... tot s'hi val. Sembla ser que encara queden uns 200 clips lliures, de manera que si la vostra vena friki també s'ha posat a bategar i no teniu res a fer, ja teniu quelcom en què perdre el vostre temps. Un servidor potser s'hi animaria.

Per fer-vos venir salivera, aquí teniu el tràiler, amb fragments de tots els clips finalitzats:

Ig Nobel

Any 2007: els científics Patricia Agostino i Santiago Plano descobreixen que els hamsters es recuperen del jetlag més ràpidament si se'ls administra Viagra.

Any 2008: els lingüistes Juan Manuel Toro i Núria Sebastián Galles determinen que les rates de vegades no saben distingir entre l'alemany i el japonès parlats al revés.

Descobriments com aquests són els que fan avançar la civilització. En quina direcció? Això encara no se sap, però ben segur que mentrestant riurem una estona.

Almenys, això és el que va pensar el jurat dels Ig Nobel quan els va atorgar el premi en "Aviació" i en "Lingüística". El guardó és organitzat per la revista Annals of Improbable Research i, com el seu nom indica, es tracta d'una paròdia dels premis Nobel originals, que guardonen investigacions que "primer fan riure, però després fan pensar".

Malgrat la conya darrere de tot plegat, els guardons es lliuren a la universitat de Harvard i creen una gran expectació internacional: vaja, que és més seriós del que pot semblar. Des de la seva creació l'any 1991, la seva acceptació ha anat creixent fins a convertir-se, avui dia, en una mena de premi de culte que tot investigador desitjaria tenir al seu prestatge per ensenyar a les visites. I, de fet, és així la majoria de vegades: perquè tot i que algun premiat s'ho pugui prendre com una crítica personal, el cert és que la majoria assisteixen -i ben contents- al lliurament de premis.

Per si voleu fer-hi una ullada, aquí teniu la llista de guanyadors d'aquest any i els seus descobriments.

Malgrat tot, no sempre tothom es pren el premi amb bon humor. Aquest any, per exemple, la policia Irlandesa va guanyar el premi de literatura -i s'ha de dir que merescudament: segons sembla, diversos agents de policia van arribar a escriure un total de 50 multes per conducció indeguda a nom d'un tal Prawo Jazdy, conductor resident al país. Això no obstant, aquest estrany personatge sempre aconseguia evitar de pagar d'alguna manera miraculosa, i sempre que arribava la multa per correu a la direcció especificada, resultava que allà hi vivia una altra persona. El misteri va quedar aclarit quan es va descobrir que Prawo Jazdy significava llicència de conduir en polonès, i es va posar de manifest la incompetència de la DGT irlandesa.

Com ja us podeu imaginar, cap agent de policia es va dignar a assistir a l'acte de lliurament de premis: per sort, un dels polonesos multats va assistir-hi en nom de tots els damnificats.

"Blog", i no "Bloc"

Blog? Bloc? Ah, sí, deu ser "bloc", perquè s'assembla a un bloc de notes. A més, sembla més... català oi?

Probablement molts heu fet aquest raonament en algun moment de la vostra vida internauta, i el cert és que el mot "bloc" (amb c final) s'ha estès per la xarxa àmpliament. Malgrat tot, sempre he tingut la impressió que alguna cosa no acabava de rutllar bé amb aquesta elecció. Cal dir que no sóc cap autoritat lingüística (més faltaria!), i les meves opinions en aquest àmbit tenen una validesa discutible: per això vull deixar clar que no estic afirmant res amb rotunditat, sinó expressant la meva elecció. Ara bé: al meu bàndol no estic sol, i he pogut fer una mica de recerca.

Així doncs anem al gra: perquè "blog" i no "bloc"? Semblaria la pregunta evident a fer-se i, tot i així, no és aquesta: perquè l’etimologia de blog és completament diferent de la de bloc. Aquest mot darrer, en el sentit de massa de matèria sòlida (i accepcions derivades), té l’origen remot en un mot germànic, blok, i en el sentit més recent de llibreta o bloc de notes procedeix –via espanyol, com tots els mots moderns– del francès bloc (à notes); mentre que blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en algun cas amb adaptacions ortogràfiques: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent. Com deia, doncs, potser la pregunta seria la inversa. Sigui: si arreu s'utilitza el mot blog, donada la seva procedència (weblog) perquè hauríem de voler canviar-lo per la forma bloc?

Essencialment hi ha tres raons que s'acostumen a donar: bloc com a adaptació de l’anglès blog, bloc com a imatge metafòrica del bloc de fulls de paper, i el fet que bloc gaudeix d’una gran acceptació entre els usuaris d’aquestes pàgines.

Aquest darrer argument és de caire extralingüístic i no mereix ser considerat. Amb tanta gent escrivint barbaritats via Messenger, Facebook i SMS, anem ben servits si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular.

La qüestió de l’adaptació mereix una crítica contundent. En primer lloc, es confon adaptació fonètica i adaptació gràfica. Des del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog ‘beguda’), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera, per molt que la fonètica ho semblés exigir. L’anglicisme blog en català només es pot escriure blog. Si bloc és una adaptació “fonètica” d’aquell anglicisme, aleshores és una aberració del mateix calibre que àcit o pròlec.

Resta el segon argument, que ja és més discutible i subjectiu: si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent tot cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir. No ens enganyem: si el mot anglès no estigués format pels quatre sons que té, en català no tindríem mai bloc. Per molt que pensem en el bloc de fulls de paper, som dependents del terme internacional, i si continuem aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant dels altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar d’escriure allò que tots grafien blog.

Com bé diu el professor Bibiloni:

D’ençà de Fabra, el principi d’universalitat en la terminologia científica i tècnica ha estat un fil conductor en l’estandarització i l’elaboració del català. Les rareses en aquest terreny no són, o no haurien de ser, un patrimoni dels catalans. Mantenint el "Bloc", aconseguirem que el català resti lamentablement separat de les altres llengües europees. Totes amb blog i nosaltres amb la raresa.

La conspiració de les bombetes foses

La cocaïna del poble

Si de vegades la religió, qualsevol religió, és l'opi del poble, més sovint és la seva cocaïna.

Umberto Eco

La ciència no necessita tisores

Quan el senyor Zapatero era un mer candidat a la presidència d'Espanya, va prometre duplicar en una sola legislatura la inversió en investigació i desenvolupament, parlant sovint sobre la necessitat d'una reconversió de l'economia del país a una de basada en el coneixement. Vista la seva llarga llista de promeses oblidades (els catalans ho saben prou bé), pot sorprendre que aquesta vegada, efectivament, acomplís el que havia dit abans de ser president. Després d'anys en què aquest tipus de despeses no havien sigut considerades "prioritàries", l'impuls que significà aquest plus va donar esperances a molta gent que, si bé no esperava arribar a la primera línia mundial científica i tecnològica, sí que podien somniar en entrar al grup capdavanter.

Això no obstant, a les primeres de canvi, i gràcies a la crisi mundial que ens està afectant a tots, el govern decideix fer una important retallada als pressupostos de I+D. Evidentment tracten de dissimular-ho dient que es repartiran crèdits, però a la pràctica aquesta opció és complicada si no impossible, ja que per definició els crèdits s'han de retornar i la ciència no sempre produeix resultats a curt termini.

Des del meu punt de vista, es tracta d'una actitud incomprensible: un dels motius pels quals Espanya tardarà tant a sortir de la crisi segons el FMI és, precisament, el model econòmic en què estava basat: el totxo i els seus amiguets immobiliaris. Sota el supòsit que el govern vol el bé del poble, potser caldria esperar propostes de cara al futur que no siguin de cartró-pedra... això, és clar, si no és que responen a actituds partidistes i prefereixen arribar a les properes eleccions amb els comptes quadrats. Però no siguem malpensats. En qualsevol cas, el que és segur és que retallar d'un apartat que, malgrat les últimes inversions, ja no era per a tirar-hi coets, tindrà conseqüències durant molt de temps, quan la crisi actual s'hagi acabat però Espanya (i mentre no siguem independents, Catalunya de retruc) segueixin estant al cul del món.

Citant en Joan Guinovart (president de la Confederació de Societats Científiques):

Si es pensen que la investigació i l'educació són cares, ja s'ho trobaran amb la ignorància i la mediocritat.

{Aquesta entrada forma part de la iniciativa promoguda pel blog "La Aldea Irreductible"}

El Barber de can Russell

El Barber de can Russell només afaita tots els homes que no s'afaiten a si mateixos. El Barber de can Russell s'afaita a si mateix?

L'equilibri de Nash i el pedra, paper, tisora (2)

http://centpeus.blogspot.com/L'altre dia vaig explicar què és un equilibri de Nash i vaig posar-ne un cas concret: el pedra, paper, tisora. Aquest joc, però, té una limitació important: ens trobem, per exemple, que quan volem jugar-hi amb més de dues persones, si entre tots traiem la pedra, el paper i les tisores, el joc s'ha de repetir perquè no hi ha cap guanyador. I de vegades, si s'és molta gent, es pot haver de repetir un nombre de vegades gens menyspreable. Suposo que per aquest motiu, i suposo que per frikisme, han sorgit diverses versions modificades de l'original.

Una que em va fer molta gràcia l'esmentaven en un capítol de “The Big Bang Theory” (que s'està convertint, i merescudament, en sèrie de culte). Allà, proposaven de jugar en una versió estesa en la qual cada moviment té dues possibilitats de guanyar i dues de perdre (és a dir, que el joc segueix estant equilibrat): s'anomenava “pedra, paper, tisora, llangardaix, Spock”. M'imagino que els que tinguin una vena friki latent seran capaços de captar tota la gràcia del nom.

Les normes, com explica el gran Sheldon Cooper, són senzilles: “La tisora talla el paper. El paper cobreix la pedra. La pedra esclafa al llangardaix. El llangardaix enverina l’Spock. L’Spock trenca la tisora. La tisora decapita al llangardaix. El llangardaix menja el paper. El paper desautoritza l’Spock. L’Spock desintegra la pedra. I, com sempre, la pedra esclafa les tisores”.

Aquest és l'esquema del funcionament, en què es pot captar tot l'encant geomètric d'un graf dirigit.

Sembla ser que aquesta versió no la van inventar a la sèrie, sinó que corria per Internet des de fa una bona temporada. No se sap ben bé qui en va ser l'autor, però el fet que hi hagi l'Spock ens pot donar algunes pistes. Ara bé, i el llangardaix? D'on surt? Doncs tot plegat té la seva gràcia, perquè a la natura realment existeix una espècie de llangardaix que, a la seva manera, juga a una versió de “pedra, paper, tisora”.

Tal i com deia en Dan en el seu fantàstic blog, aquest rèptil (Uta stansburiana) viu a algunes zones desèrtiques de la costa oest de nord Amèrica, i té la pell coberta per taques de colors. Dins de l'espècie hi ha tres subespècies (és a dir, individus amb característiques diferents però capaços de reproduir-se entre ells) importants: la de llangardaixos taronges, blaus i grocs.

D'aquests, els mascles amb taques taronges són els més forts i agressius. No tenen cap mirament a aparellar-se amb les femelles dels mascles blaus, que són més poca cosa. Aquests últims, en veure que no hi tenen res a pelar, el que fan és mirar de no buscar-se problemes amb els trinxeraires dels mascles taronges i prefereixen anar a buscar les femelles dels mascles grocs, que són petits i febles.

Ara semblaria que els mascles grocs ho tenen magre, però el que fan és aprofitar el seu color i la seva mida per aparentar que són femelles... i fer-s’ho amb les femelles dels mascles taronjes, que estan enfeinats fent fora als mascles blaus.

De manera que les regles del joc entre els mascles passen a ser: el taronja guanya al blau, el blau guanya al groc i el groc guanya al taronja. Vaja, una típica estratègia “pedra, paper, tisora” generada per la pròpia evolució. En aquest cas, però, el premi no és decidir a qui li toca parar i qui s'amaga, sinó una bona rebolcada amb la femella llangardaix. En resum: que com que tothom està content, i difícilment un grup de llangardaixos començarà a modificar l’estratègia conscientment (sembla que, literalment, tenen més gran la cua que el cervell), probablement el joc es mantingui en un equilibri de Nash durant molt de temps.

L'equilibri de Nash i el pedra, paper, tisora (1)

A aquells que hagueu vist "A Beautiful mind", amb en Russell Crowe, us sonarà el nom del brillant matemàtic americà John Forbes Nash. En J.F.Nash, que va rebre el Nobel d'economia l'any 1994, va realitzar treballs importants en diferents àmbits de les ciències exactes: geometria diferencial, teoria d'equacions en derivades parcials i teoria de jocs, essent potser aquesta última categoria per la qual és més conegut dins de la cultura popular. En aquest àmbit, arrel de la presentació de la seva tesi doctoral, va introduir el que avui es coneix com a "equilibri de Nash".

I això, què és? Imaginem-nos un joc en el qual participen dos o més jugadors, i imaginem-nos també determinada situació en la qual cadascun d'ells ha posat en pràctica una estratègia que li reporta certs resultats. Suposem ara que, si un d'aquests jugadors canviés o variés la seva estratègia, els seus resultats empitjorarien. Aquesta situació és un exemple d'equilibri de Nash: vaja, que un equilibri de Nash es pot donar quan el conjunt de jugadors són egoïstes (és a dir, que van a vetllar pels seus propis interessos i consideren enemics els altres jugadors). Si cap dels jugadors obté cap benefici variant la seva estratègia mentre un altre jugador no ho faci abans, és evident que ningú no la canviarà, i es donarà un equilibri. De vegades el concepte dóna lloc a resultats poc intuïtius: és possible, per exemple, que si dos jugadors es coordinessin, fossin capaços de millorar els resultats. Però aquest no és el cas: l'equilibri se centra en les preferències pròpies de cadascun dels participants. Per dir-ho d'alguna manera, els jugadors vetllen pels seus propis interessos perquè no es refien de fer tractes amb l'adversari. Diguéssim que eviten traïcions anant completament a la seva. I tot i que aquesta situació no es doni sempre, la seva importància rau en que permet modelar moltíssimes situacions reals, des de jocs d'oci fins a mercats econòmics.

Anem a veure com funciona aquest equilibri a la pràctica, mitjançant un cas ben conegut per tothom: el pedra-paper-tisores.

Es tracta d'un joc per a dos persones, que consisteix a mostrar alhora una mà formant una de les tres figures que diu el títol del joc: la pedra se simbolitza amb el puny tancat, el paper amb la mà oberta i la tisora amb dos dits aixecats. El resultat final (o guanya un o guanya l'altre) es decideix segons l'outcome o sortida del joc: la tisora talla (i guanya) el paper del contrari, el paper embolica (i guanya) la pedra rival i la pedra esclafa la tisora.

Ara que ja sabem jugar-hi, posem-nos a la situació de cadascun dels jugadors: per ells, una estratègia significa una manera d'escollir quina de les tres possibles sortides faran en les properes partides. Per exemple, anar alternant paper, tisores, paper, tisores, paper... Bé, és una estratègia possible, però la veritat és que no és gaire bona: si l'altre jugador és mínimament intel·ligent, ben aviat s'adonarà del patró i s'anticiparà. Així doncs, quina manera tenim de no ser previsibles? La resposta és senzilla: triar pedra, paper o tisora aleatòriament (o com a mínim, que a l'adversari li sembli aleatori).

Ens trobem, doncs, amb el cas en què tots dos jugadors trien sortides aleatòriament. Si algun dels dos canviés d'estratègia i es posés a seguir un patró, el resultat seria beneficiós per l'altre, ja que podria preveure la sortida i guanyar-lo. Per tant, no interessarà a cap dels dos deixar de triar aleatòriament: es donarà un equilibri de Nash, i d'esquitllada hem demostrat que la millor estratègia en el pedra, paper, tisora és escollir aleatòriament. Una conseqüència d'aquest resultat és que el campió mundial de pedra-paper-tisora (sí, sí: ho heu llegit bé. Existeix tal competició) és, senzillament, un paio que té MOLTA sort.

En el segon capítol, parlaré de la relació del pedra, paper, tisora amb The Big Bang Theory i amb una curiosa espècie de llangardaix tropical.