Arts i lletres   |   Cites  |   Ciència i Tecnologia   |   General   |   Humor   |   Música

31 de gen. 2010

Una desigualtat qualsevol

L'altre dia fent un problema de matemàtiques em va resultar útil la següent desigualtat:

\[a^2+b^2+c^2\geq ab+bc+ca\]

On $a$, $b$, $c$ eren nombres reals qualssevol. A "ull" ja veia que era certa, però sovint amb això no n'hi ha prou, i em vaig proposar demostrar-la. Segurament, el que es podria esperar a continuació seria una prova rigorosa i directa, però els que estan habituats a fer problemes saben que normalment les idees bones no es presenten màgicament: sovint s'ha de fer gala del prova i error.

Per això avui us proposo una demostració un xic diferent: serà, més aviat, una descripció de les coses que m'anaven passant pel cap fins que vaig aconseguir concloure la prova. Som-hi:

Primer de tot, podem suposar sense perdre generalitat que $a\geq b \geq c$. Ara tenim: $ab+bc+ca=a(b+c)+bc$. Aquí podríem fer un canvi de variables: canviant b i c pel nombre que hi ha entremig (la seva mitjana aritmètica), ja es veu que obtindríem un valor més gran. Seria qüestió de posar $\frac{b+c}{2}=k$, i llavors -almenys aquesta és la hipòtesi- $2ak+k^2\geq a(b+c)+bc$. D'aquesta última desigualtat només s'hauria de demostrar la segona part, que $k^2\geq bc$, perquè els dos primers sumands són idèntics. Fem-ho:

$k^2=\frac{b+c}{2}\cdot\frac{b+c}{2}=\frac{b^2+c^2}{4}+\frac{bc}{2}\geq bc \Leftrightarrow \frac{b^2+c^2}{4} -\frac{bc}{2}=(\frac{b-c}{2})^2\geq 0$, que sempre és cert.

Per tant, tenim $a^2+b^2+c^2\geq 2ak+k^2$. D'aquesta desigualtat, podríem provar de substituir a l'esquerra la $c^2$ per $k^2$ però... No, no m'agrada. Amb els quadrats és difícil d'incloure la $k$ enlloc sense destarotar-ho massa i passar-me. Tornem al començament, no pot ser tan complicat.

Provem d'elevar al quadrat $a+b+c$. Això ens donaria:

\[(a+b+c)^2=a^2+b^2+c^2+2ab+2bc+2ca\]

que no està malament perquè recorda força a la desigualtat que estem buscant. Tampoc acaba de ser perfecte, però, perquè si volguéssim inventar-nos una desigualtat aquí, al passar els $2ab$, $2bc$ i $2ca$ a la dreta sortirien signes negatius. Mirant el parèntesi que hem elevat, ja es veu que això no es pot solucionar perquè no podem posar cap signe menys a dins sense alterar la simetria de la desigualtat, que és completament simètrica. A més, aquest dos multiplicant... No funciona bé això. De totes maneres la clau ha d'estar per aquí. Puc canviar-ho una mica de manera que em surti una expressió simètrica amb alguna resta pel mig? Ja està, em sembla que ja ho tinc:

\[0\leq (a-b)^2+(b-c)^2+(c-a)^2=2a^2+2b^2+2c^2-2ab-2bc-2ca \Leftrightarrow\] \[2ab+2bc+2ca\leq 2a^2+2b^2+2c^2 \Leftrightarrow ab+bc+ca \leq a^2+b^2+c^2 \]

Sí, ja està. A més, el mètode permet generalitzacions a conjunts de nombres més grans. Tot i així, amb la terna seguirem tenint la desigualtat més bonica, perquè serà la única on tot nombre estarà multiplicat amb tot altre nombre.

29 de gen. 2010

Insult de lluita amb espasa

-Luchas como un granjero.
-Yo soy cola, tú pegamento.
-Pero qué clase de respuesta es esa? Tenías que decir "qué apropiado, tú luchas como una vaca!".

Guybrush Threepwood, en una de les seves múltiples divagacions.

Les peces de Tetris sí que venen del cel...

...o almenys això sembla. Aquestes làmpades tan conceptuals les han posat en algun carrer amagat de Sydney.


I si jo fos aquesta noia que hi camina tan feliç per sota, estaria a l'aguait. Segur que les peces s'estan morint de ganes de fer una línia en qualsevol ocasió.

26 de gen. 2010

Un joc amb monedes

Un nou dia, un nou problema:
Tenim una taula amb $n$ monedes i el següent joc per a dos jugadors (que anomenarem el jugador primer i el jugador segon): començant pel primer i per torns, cada jugador agafa una o dues monedes. Dels dos jugadors, el que retiri la última haurà perdut.
Doneu una estratègia que permeti guanyar el joc. Si depèn de si s'és el jugador primer o el segon, especifiqueu-ho en cada cas.
Bona caça!

25 de gen. 2010

Algunes recomanacions

La d'avui és, més aviat, una actualització rutinària. Aquests últims dies he estat fent retocs al blog, i finalment em dono l'aprovat. Després de l'endreça, la rinoplàstia, alguns empelts de botox i de remenar l'html, m'agrada força l'aspecte que ha quedat, de manera que si realment algú es mira aquest blog de tant en tant -que no sigui jo, que això no val-, que es vagi acostumant a la versió 1.0 de l'Hotel Infinit, perquè el meu alter ego manetes se'n va a les Seychelles una bona temporada. Si teniu alguna recomanació, però, feu-me-la arribar!

Dit això, i per restar egocentrisme al text, unes quantes recomanacions de la WWW que he descobert no fa gaire:

  • Dinosaur Comics, un fantàstic còmic diari amb exactament el mateix dibuix cada dia. La gràcia i l'humor que desprèn rau en les divagacions i cabòries d'un tiranosaure-rex que, això sí, van canviant.

    (Una vinyeta d'un còmic aleatori)

  • Google Analytics, per a portar el control de les visites, llocs d'accés, trànsit intern... i una infinitud més d'estadístiques i anàlisis de la teva pàgina web, de manera completament gratuïta. Google segueix amb la seva estratègia de multinacional afable amb l'usuari, i li funciona prou bé.
  • Detexify, per als amants de LaTeX. Recordes quina forma tenia la integral, però no com s'escrivia? Detexify és una base de dades online que incorpora una paleta d'estil Paint per a dibuixar, i que -si el dibuix és decent- trobarà el codi del símbol que havies oblidat.

Llenyataire

I didn't want to be a barber anyway. I wanted to be... a lumberjack!

Michael Palin, al famós sketch de Monty Python "The lumberjack song"

24 de gen. 2010

El conjunt de Mandelbrot

Per fractal s'entén normalment una estructura geomètrica autosemblant: és a dir, que després d'una certa divisió del conjunt en subconjunts més petits, aquests últims són semblants al primer. Recordem que la semblança entre dos objectes equival a dir que tenen la mateixa "forma", si bé un pot ser més petit que l'altre: per exemple, un edifici i la seva maqueta són semblants (més rigorosament, en un espai euclidià dos objectes són semblants si i només si les distàncies entre punts anàlegs són proporcionals per una certa constant d'escala $k$ positiva).

A la natura hi trobem moltíssims exemples de figures pseudo-fractals: els més clàssics són les espirals del cargol, el broccoli (que veiem a la imatge que encetava el post), els flocs de neu, la falguera... La llista probablement sigui infinita, però si ens guiéssim només per "aquesta forma tan divertida que tenen", sense intentar transcendir i anar un pas més enllà, tindríem un grup de figures curioses i res més. Per sort no és així, i aquesta mena d'objectes admeten molt sovint una modelització matemàtica.

Comencem per un exemple clàssic, senzill i no per això menys bonic: el floc de neu de Koch. La construcció és ben simple: prenem un triangle equilàter, i el modifiquem seguint la iteració següent: en el pas $i$-èssim, a cada costat hi afegim un triangle equilàter de base un terç de la mida del costat. El floc de neu es defineix com l'objecte límit obtingut després d'haver fet infinites iteracions. Al dibuix següent s'hi mostren les 4 primeres:
Com sempre, amb un exemple és molt fàcil d'imaginar-se com funcionen les coses. En aquest cas ja es veu com seguiria si construíssim més iteracions, tot i que a la quarta l'estructura principal ja es pot intuir bastant, així com aquesta suposada forma de floc de neu. El nom del fractal, però, és més circumstancial que altra cosa: se l'anomena floc de neu perquè és innegable que la forma i la simetria hexagonal ens el recorden, però això no significa que els flocs de neu de debò siguin així (perquè de fet no ho són).
Es tracta, en qualsevol cas, d'un bell exemple de corba contínua que no és diferenciable en cap dels seus punts.

Altre cop, però, la impressió és que amb aquest tipus d'operacions i d'iteracions algorísmiques descobrim poc més que la sopa d'all. Necessitem alguna cosa més potent i que ens acosti a l'anhelat model que busquem: i amb el conjunt de Mandelbrot podem veure finalment una relació directa entre els nombres i la geometria.

Per a entendre què és el conjunt de Mandelbrot, necessitem primer definir la següent iteració (es pressuposa familiaritat amb els nombres complexos):
  • $z_0 = 0$
  • $z_{n+1} = z^2_n+c$
En la definició anterior, $z_i$, $c$ són nombres complexos de $\mathbb{C}$. Ara, donada una certa constant $c$ complexa, amb els nombres $z_i$ poden passar dues coses: que estiguin fitats per a tot $n$ o que no ho estiguin i es facin infinitament grans quan $n$ creixi. Aleshores, direm que un cert nombre complex $c$ pertany al conjunt de Mandelbrot si, i només si, al repetir infinitament la iteració anterior utilitzant aquest nombre com a la constant especificada, els nombres $z_i$ estan tots fitats.

Si bé la definició pot semblar una mica estranya, en el moment de fer un dibuix del pla complex per veure quina forma té aquest conjunt de nombres ens podem emportar una sorpresa. Els ordinadors ens faciliten la feina, i ens proporcionen la imatge següent:


I tal com sembla, la frontera o "part exterior" d'aquest conjunt és un fractal: ens hi podríem apropar tant com volguéssim, que mai arribaríem al final (aquí podeu veure'n una imatge). El conjunt de Mandelbrot, a més, té bones propietats. És connex (de fet existeix una aplicació conforme entre el complementari del conjunt i el complementari del disc unitari) i la seva definició admet generalitzacions a altres fractals i a altres dimensions, com el també cèlebre conjunt de Julia.

Les matemàtiques, guarnides amb dibuixos i geometria, poden ser molt boniques. I, al cap i a la fi, amb dos ulls i un xic d'imaginació n'hi ha prou per a fer una bona passejada, de manera que si teniu 5 minuts i no sabeu en què invertir-los, de fractals internet en va ple.

22 de gen. 2010

Quan el monitor no és suficient...

Quan els ordinadors no són suficients per a l'ambiciós nerd que portes dins, el següent pas és fer-te amb el poder del mobiliari urbà i els edificis.



Per aquells que no en tenen prou amb jugar als marcianets al 386, la versió èpica amb edifici hackejat inclòs els pot semblar més interessant. A mi, aquest vídeo en concret em sembla massa ben gravat per ser real, però hi ha casos coneguts que sí que ho són (com aquest vídeo del joc de mòbil Snake).

21 de gen. 2010

Què li passa pel cap a en Woody Allen?

You think the President of the United States wants to fuck every woman he meets?... Well, bad example.
Woody Allen, Deconstructing Harry.

20 de gen. 2010

El problema del cotxe, la gasolina, i el circuit circular

Després de veure que no sóc l'únic a qui agrada resoldre problemes, he decidit que de tant en tant en posaré algun al blog, a veure si algú s'anima a solucionar-lo. El d'avui és un clàssic que a algú segurament ja li sonarà:

Un cotxe ha de donar una volta a un circuit circular. En aquest circuit hi ha $n$ dipòsits amb una certa quantitat de gasolina, cadascun dels quals ha sigut situat aleatòriament en un punt del circuit. Entre tots els dipòsits, sumen la quantitat justa de gasolina que el cotxe necessita per a donar una volta. El cotxe comença amb el dipòsit buit. Demostrar que amb independència del número, posició i quantitat de combustible de cada dipòsit, sempre es pot escollir un punt de sortida tal que permetrà al cotxe completar la volta.
Nota: el consum és uniforme i proporcional a la distància recorreguda. Suposarem que el circuit és una línia corba tancada.
----------

Actualització: penjo la solució.

Situem el cotxe en qualsevol dels punts d'aprovisionament de gasolina i recorrem tot el circuit (si en algun moment ens quedem sense gasolina, seguim amb "gasolina negativa"). La gràfica de la quantitat de gasolina en funció de la distància serà d'aquest tipus:


Els punts on la gasolina augmenta de cop són aquells on hi haurà un dipòsit de gasolina. El pendent és sempre el mateix, ja que el consum de gasolina és constant i proporcional a la distància recorreguda: més concretament, aquest pendent serà . Vegem que els punts sota l'eix d'abscisses representen situacions impossibles: és a dir, situacions amb gasolina negativa.
Notem ara que la funció tindrà sempre un mínim (en aquest cas situat al punt 3): com que la forma de la gràfica serà invariant prenguem el punt de sortida que prenguem, n'hi ha prou amb situar el cotxe en un d'aquests mínims per assegurar que podrem recórrer tot el circuit.
$\square$

16 de gen. 2010

Un truc de màgia

Com perdre quatre fills en només un moment. Una mica d'humor negre (tan negre com unes clavegueres) per animar el cap de setmana:


Refrany 2.0

Ets més fals que un amic del Facebook.

Dita popular.

15 de gen. 2010

Reaccions i explosions nuclears

Si bé formen part de la llista de les coses més vergonyoses que devem a l'enginy humà, s'ha de reconèixer que, físicament (i només físicament parlant), les bombes nuclears tenen sex appeal. Una reacció nuclear descontrolada no es veu cada dia, i el seu visionat és sempre altament impactant.

Com ja deveu saber, una reacció nuclear és aquella que, a diferència de les reaccions químiques, canvia l'estructura atòmica de la matèria: podríem pensar-la com un embut pel qual entren àtoms amb un cert nombre atòmic (el nombre de protons d'aquest àtom) i en surten àtoms amb un nombre atòmic diferent. Per exemple, podria entrar Urani i sortir-ne Kriptó, o entrar Hidrogen i sortir Heli. En qualsevol cas, el nombre atòmic canvia, i per tant les propietats de l'element entrant i sortint poden no tenir res a veure. En aquest cas, la qüestió principal és si el nombre atòmic ha crescut o ha disminuït, i per això diferenciem dos tipus de reaccions nuclears:



Evidentment el tema és molt complex i no en sé prou per donar detalls i exemples sobre cada tipus de reacció. Ara bé: hi ha quelcom que sempre està involucrat en les reaccions nuclears: unes quantitats d'energia d'ordre descomunal. Perquè en les reaccions nuclears, tant en les controlades (les que es fan a les centrals nuclears) com en les descontrolades (les bombes), sempre s'allibera una quantitat d'energia enorme; la diferència és que la motivació de les centrals és filantròpica (o, en el pitjor dels casos, primer econòmica i filantròpica després) i la de les bombes és la destrucció massiva.

Bé, i d'on surt aquesta energia? Doncs això depèn del tipus de reacció que s'estigui tractant, però sempre s'aprofiten del fenomen anomenat defecte de massa. Per a certs enllaços atòmics, en la unió o trencament de nuclis atòmics es perd massa: és a dir, els àtoms resultants després de la reacció tenen menys massa que la suma de les masses de les partícules inicials. La pregunta lògica a fer-se és: on carai ha anat a parar aquesta massa? I la resposta és que enlloc, que s'ha traduït en energia. Concretament, tenim una cèlebre equació que ens dóna l'equivalència entre massa i energia:
\[E=mc^2\]
En el cas de les reaccions de fissió, s'acostumen a trencar nuclis grans i inestables: al nucli hi ha molts protons, el diàmetre és molt gran i, com que els protons es repelen entre si, en el moment que les forces d'enllaç deixen de fer efecte, l'àtom fa literalment un "pet", deixant anar com a subproducte (pel defecte de massa) una quantitat enorme d'energia. En el cas de les reaccions de fusió, s'uneixen àtoms de nombre atòmic petit per a formar-ne un de més gran (típicament dos isòtops pesants d'hidrogen formant heli-4) i, altre cop, pel defecte de massa guanyem una quantitat enorme d'energia. Ara, el més lògic és pensar: trencant àtoms guanyo energia i unint-los guanyo energia! Aquí passa alguna cosa... I és cert, però a mitges. Perquè l'energia d'enllaç nuclear té un màxim en el Ferro: és a dir, en general surt a compte unir àtoms de nombre atòmic més petit que el ferro, però si ho fem amb àtoms més grans hi perdrem energia. I viceversa: en general surt a compte trencar àtoms més grans que el ferro, però per a trencar àtoms més petits hi hauríem de posar energia.



Aquesta equació el que ens està dient és que, donada una certa massa, per saber a quanta energia equival s'han de multiplicar els kg per $c^2$, que és la velocitat de la llum al quadrat. Tenint en compte que la velocitat de la llum és de 300.000.000 m/s, el seu quadrat serà el número 90.000.000.000.000.000. Home, doncs no està malament no? És bastanta energia... De fet, el que ens indica tot plegat és que si trobem una manera de fer reaccions nuclears de fusió d'una manera controlada, tenim solucionat el tema del petroli i de la energia pel que li resta d'existència a la civilització humana. Per tres motius principals: primer, perquè la quantitat d'energia que ens proporcionaria seria pràcticament il·limitada; segon, perquè el combustible seria quasi infinit (tan sols es tractaria de captar isòtops pesants d'hidrogen i posar-los a la sopa); tercer, perquè a diferència de les reaccions nuclears actuals de fissió, les reaccions de fusió són "netes" i no tenen residus radioactius.

Hi ha una altra cosa a destacar en les reaccions de fusió, i és que si bé són molt energètiques (moltíssim), també requereixen d'una quantitat d'energia inicial enorme per a començar. La famosa bomba H (que, esperem, segueixi ben guardada al cau i no en surti fins el dia del desarmament nuclear mundial), o bomba nuclear de fusió, fa esclatar primer una petita bomba de fissió, que a la seva vegada fa augmentar moltíssim la temperatura i permet l'inici de la fusió.

En qualsevol cas, repeteixo i reitero que espero que mai ningú torni a pitjar el botó vermell i es repeteixin les catàstrofes monstruoses d'Hiroshima i Nagasaki. Això sí, si us pot la curiositat, us deixo un vídeo de proves de l'exèrcit dels EUA de 1958 fent proves amb explosions submarines. Com he dit abans, realment impactant.


14 de gen. 2010

Els 9 insults més devastadors d'arreu del món

El títol de l'actualització ho diu tot: en aquesta pàgina s'han dedicat a fer un compendi dels insults més devastadors i humiliants d'arreu del món, ordenats per idiomes i acompanyats d'una explicació del context social que ajuda a entendre el significat de cada insult (el cert és que de vegades no s'entén res). Val la pena fer-hi una ullada, perquè hi ha vertaderes joies.


13 de gen. 2010

L'origen del Taoisme

Així comencen les religions quan et pots permetre ser políticament incorrecte. Jo m'ho permeto.


Traducció:
                  Deixeble: Oh, savi mestre, ensenya'ns la teva gran saviesa.
                  (...)
                  Mestre: El camí del qual es pot parlar no és el camí constant.
                  Mestre: El nom que pot ser anomenat no és el nom constant.
                  Mestre: L'innombrable fou el principi del cel i de la Terra.
                  Mestre: Aquell que tenia nom fou la mare de la miríada de
                                     criatures.
                  Deixeble: Gràcies, mestre. En veritat ets savi.
                  Deixeble: Estendrem la teva saviesa arreu.
                  (...)
                  Mestre: Espera un moment, què estava dient?
                  (...)
                  Mestre: Tio, vaig col·locat com un fill de puta!

L'origen del Taoisme, d'Abstruse Goose.

11 de gen. 2010

Tres demostracions senzilles de la divergència de la sèrie harmònica

Una sèrie és una successió del tipus $\sum_{n=1}^{\infty}a_n$. És a dir: una suma infinita dels termes $a_i$, que són nombres reals. Els valors $a_n$ són els que determinen si la sèrie té límit o no: per exemple, si tenim que cada $a_n=1$, és clar que la sèrie serà divergent (en aquest cas això vol dir que tendirà a infinit, ja que $1+1+1+1+1+1...$ és més gran que qualsevol número natural, i la suma no tindrà "sostre").

Avui ens proposem donar tres demostracions senzilles diferents (i n'hi ha innombrables) del fet que la sèrie  $\sum_{n=1}^{\infty}\frac{1}{n}$ és divergent. És clar que tots els termes són positius i que la sèrie és creixent, per tant aquesta tendirà a infinit.

Demostració 1 (reducció a l'absurd):


Si la successió $S_n=1+\frac{1}{1}+\frac{1}{3}+\cdots+\frac{1}{n}$ tingués límit finit $S$, existiria un nombre natural $n$ tal que $|S-S_n|<\frac{1}{2}$. En particular, tenim la desigualtat següent:
\[\frac{1}{n+1}+\frac{1}{n+2}+\cdots+\frac{1}{n+k}<\frac{1}{2}\]
I aquesta desigualtat ha de ser vertadera per a tot $k\in \mathbb{N}$. Per contra, tenim que:
\[\frac{1}{n+1}+\frac{1}{n+2}+\cdots+\frac{1}{2n}>n\cdot\frac{1}{2n}=\frac{1}{2}\]
que és una contradicció. Per tant, $S_n$ no té límit finit.

Demostració 2 (surt amb una mica de vista):


\[\frac{1}{1}+\frac{1}{2}+\frac{1}{3}+\frac{1}{4}+\frac{1}{5}+\frac{1}{6}+\frac{1}{7}+\frac{1}{8}+...>\]\[>\frac{1}{1}+\frac{1}{2}+\frac{1}{4}+\frac{1}{4}+\frac{1}{8}+\frac{1}{8}+\frac{1}{8}+\frac{1}{8}+...=\]\[=1+(\frac{1}{2})+(\frac{1}{4}+\frac{1}{4})+(\frac{1}{8}+\frac{1}{8}+\frac{1}{8}+\frac{1}{8})+...=\]\[=1+\frac{1}{2}+\frac{1}{2}+\frac{1}{2}+\frac{1}{2}+...=\infty\]
Demostració 3 (una de visual):


Si interpretem la suma de fraccions com una integral, ràpidament veiem que els termes $\frac{1}{n}$ recobreixen tota la gràfica de la funció $f(x)=\frac{1}{x}$. Es dedueix, per tant, que la suma dels termes és estrictament superior a la integral de $f(x)$, que és la ben coneguda funció $\ln(x)$ i que quan $x\rightarrow \infty$ té límit $+\infty$.



Pósters motivadors

Tal i com deien a Microsiervos, els pósters motivadors estan bé... però les paròdies són bastant millors.



Desitjos:
Quan veus un estel fugaç, tots els teus desitjos es poden fer realitat.
Si no és que en realitat es tracta d'un meteorit que s'apropa en aquesta direcció i destruirà tota la vida a la Terra. Aleshores, estàs fotut desitgis el que desitgis. Si no és que desitges "Mort per meteorit".



Sentit:
Aquesta imatge no en té cap.



Errors:
És possible que el propòsit de la teva vida sigui
només servir d'advertència als altres.

10 de gen. 2010

Estadístiques

La gent s'inventa estadístiques per tal de demostrar alguna cosa, i això ho sap un 14% de la gent.

El sempre genial Homer Simpson.

8 de gen. 2010

Spam

Tots coneixem la paraula. Hi hem de conviure diàriament: es tracta del correu brossa, format per missatges electrònics enviats indiscriminadament i de forma massiva, sense consentiment del receptor, que tenen en general una finalitat econòmica (de vegades es tracta de correu comercial i de vegades, simple i planament, d'estafar als innocents). T'ofereixen Viagra, pastilles, estris miraculosos que augmenten les dimensions genitals, ròlexs d'imitació, les últimes novetats sobre la vida de Tiger Woods... tot s'hi val. La qüestió és que si els fas cas, d'alguna manera o altra els emissors del missatge hi acaben sortint guanyant.

I sí, és així: malgrat pugui semblar que tothom els esborra directament (si no és que ho fa el filtre del beneït gmail), el negoci de l'spam dóna beneficis. Perquè tot i que mantenir un bot (un programa que repeteix la mateixa acció contínuament) enviant correus té el seu cost, una proporció de les persones que reben spam, petítissima, hi acaba caient: són pocs, però suficients perquè l'spam sigui lucratiu per a qui l'envia.

A escala global, però, es podria categoritzar el fenomen de desastrós: fa uns deu anys es va calcular que l'spam costava 10.000.000.000 € només als usuaris d'internet a la UE. No sé quines xifres seran les actuals, però segur que força majors. I això no és tot: l'spam també afecta els buscadors, fent que cada vegada que es realitza una cerca, un gran nombre de pàgines que apareixen siguin totalment inútils. Això representa una gran pèrdua de temps per als usuaris que utilitzen els buscadors, i també pels buscadors mateixos a l'hora d'indexar pàgines. Un altre dia explicaré com funciona l'algorisme de google (el PageRank), però grosso modo ha de diagonalitzar una matriu ENORME, i pot tardar uns quants dies a realitzar totes les operacions... Afegir les pàgines d'spam pel mig pot fer incrementar moltíssim el temps que es necessita per fer els càlculs.

En resum: l'spam és una molèstia per a tothom qui l'ha de patir. Però no volia parlar tant de què és l'spam, sinó de l'origen del seu nom, que és una història ben curiosa i té a veure amb la imatge que he posat abans. Potser us resulta estrany, però és el que sembla: una llauna de carn.

L'SPAM es va fer popular durant la segona guerra mundial per raons evidents: les llaunes eren de consum habitual i no hi havia gaire marques de carn en conserva. Tot i això, no tenien -ni tenen encara- fama de ser un menjar de gaire qualitat. De fet, el nom original prové d'una abreviació de les paraules SPiced hAM (és a dir: carn especiada), però s'han popularitzat altres retroacrònims com "Squirrel, oPossum, And Mouse" (literalment: esquirol, opòssum i rates) o "Something Posing As Meat" (alguna cosa fent-se passar per carn).

Tanta era la fama de l'spam al Regne Unit (l'exèrcit britànic en devia estar fins a les escopinyes), que Monty Python va acabar fent-ne un gag a la seva sèrie Monty Python's flying circus (en aquest, un home i una dona arriben a un bar i demanen què hi ha per menjar: malauradament tot porta spam). Perquè us feu una idea de l'impacte popular que va tenir, el correu brossa s'ha batejat en el seu honor: per si no l'heu vist, però, us el deixo aquí. No costa gaire d'endevinar la relació que té amb el correu brossa!



Bonus: fixeu-vos en els crèdits.

6 de gen. 2010

La beguda que també era un verb...

En un restaurant de Zamora van fer servir el traductor online de manolotradukciones.com per escriure la carta...




...amb resultats fromlosttotheriverians. La propera vegada que li demanin a l'Aznar, que d'idiomes en sap un tou!

5 de gen. 2010

Donjon

Quatre torres negres, la més alta de les quals es divisa a deu jornades de marxa... Una porta de plom amagada en el fons de pantans infectes... Quilòmetres de passadissos, recoberts de molsa i salnitre... Trencants, muntacàrregues, escales fins a les entranyes de la Terra... És la Masmorra. La Meva Masmorra.

Així comença, amb el tom de Coeur de canard (o Corazón de pato en la versió espanyola), la magnífica sèrie de còmics de La Mazmorra. I, malgrat l'inici pugui semblar tètric, res més lluny de la realitat. Donjon és una paròdia del món mític de Dungeons & Dragons, basada en un principi brillant: què passaria si una Masmorra fos conduïda com una empresa?



El primer pas és construir un castell enorme, més gran del que és imaginable, i donar-li aparença d'abandonament total. Després, reclutem monstres de tots els cantons, com més terrorífics millor, i els proporcionem allotjament. I el menjar? Ben fàcil: fem publicitat de la Masmorra per tot arreu, diem que té un tresor de proporcions descomunals guardat per un Dragó, i tan sols resta esperar que els exploradors més temeraris s'atreveixin a venir a buscar-lo. Els donem una mica de cove a les primeres sales, els fem creure que són capaços de tot i, quan ja s'han divertit, els posem un monstre al davant contra el qual no tenen cap opció. I ja tenim sopar! A més, la seva mort servirà per engrandir la llegenda de la Masmorra i el seu patrimoni passarà a formar part del tresor de la Masmorra, que cada cop serà més gros i sucós. Com a plantejament no està pas malament.

Els autors de la línia argumental del còmic són els dibuixants francesos Sfar i Trondheim. I dic línia argumental perquè el còmic és, certament, particular: els seus toms estan numerats, començant pel -99 fins al 200. Això fa un total aproximat de 300 còmics, que en són uns quants. Si bé la parella de creadors ja han dit que no pensen arribar a aquesta xifra, i que hi haurà buits entre aquests 300 números, per tal que la història sigui consistent n'hi ha d'haver igualment un nombre considerable: i la gràcia és que la il·lustració de la majoria de còmics s'està delegant a una nova generació de dibuixants. Podríem dir, doncs, que és pràcticament una obra popular.



Aquests 300 números, estan ordenats en tres èpoques principals: del -99 al 0 s'anomenen "Amanecer", i tracten la formació de Jacinto, des del seu naixement fins a la creació de la Mazmorra tal i com la coneixem; de l'1 al 100 s'anomenen "Zenit", i s'expliquen les aventures de Marvin i Herbert, dos treballadors de la Masmorra, i de com aquest últim aconsegueix reunir tots els objectes del destí; del 101 en endavant, la sèrie rep el nom de "Crepúsculo", i tracta el final de la Masmorra, ara convertida en la fortalesa del Gran Kahn. A més, cada època té el seu propi estil narratiu: Zenit, per exemple, és la d'humor més delirant, mentre que Amanecer és més seriosa i d'aspecte més fosc. Cal destacar, a més, que els personatges del còmic són animals antropomòrfics.

Vaja, que si us queda un foradet sense omplir a la carta dels reis, i no sabeu què posar-hi...

Werther-Fieber

Del blau i del negre,
de la música de les branques,
del xiuxiueig de la nit.
També del vent, que encenia la cara.


D'estendre't el braç
sobre l'espatlla,
i del frec del cotó contra la llana
quan anàvem pel camí.


De la roca on ens vam deturar,
d'aquell liquen deliciós que verdejava.
D'aquells núvols baixos,
que amagaven les estrelles que no et vaig poder mostrar.


I del foc:
d'algun foc trivial
que va anul·lar la fantasia,
i et va captivar en la foscor.


De tot això et parlo a cau d'orella,
però no em sents.

4 de gen. 2010

Crònica de cap d'any

Potser és estrany que em posi a escriure versos una vegada cada sis mesos. Potser no ho és tant. Sigui com sigui, el més determinant és que ho recordi, que ho tingui present: i després de l'experiment de l'altre dia, sense voler, em venen frases al cap. Fins que no se m'acudeixi tancar l'aixeta i obrir-ne una altra, vosaltres que malauradament em llegiu, us les haureu amb elles cada cop que les copiï aquí. I aquest és el cas de l'actualització d'avui: escrita a raig en deu minutets, evidentment.

Això d'avui (no sé com anomenar-ho) li podríem dedicar a J.V.Foix, perquè inconscientment em sembla que l'estava copiant. En certa manera és una crònica lleugera de cap d'any; en una altra certa manera és un conjunt referències en diversos idiomes i a moltes coses, la majoria que van passar i altres que no. Però -altre cop- no en tragueu conclusions massa ràpid, que les dolces metzines estan dins el calaix i ningú les ha tocat.

Ho signo jo
i em bec el blau
en aquesta línia horitzontal.
Obrint el cap de bat a bat
em tiro el centre de gravetat.


De mig a mig
un got de xampany,
i una pastilla per anar tirant.
Tic tac tou que és el sofà
el bon any les dotze va tocar.


Cuit a amagar
que ve el catxalot!
S'arrossega per la terrassa com pot.
Quan obre el raig amb l'interruptor
el soroll és dens al menjador.


En ratllem un tros
i tatxant! ja som al pavelló,
i amb l'entrada una consumició.

2 de gen. 2010

Les aurores de Nordland

El món el conforma un gran conjunt de coses, i centrar-se únicament en una part del total és perniciós. Ens empeny a ser banals i ens cega. Per contra, qui eixampla la mirada i s'esforça en apreciar els detalls, descobrirà quelcom que no coneixia. I si entén el que veu, o ho fa en part, el resultat pot ser un espectacle captivador i bonic.

No sé exactament com descriure el contingut del vídeo, però si em llegeix algun pintor, que no s'enfadi si dic que bellesa com aquesta no la podrà igualar mai sobre la tela. Per mi, és motiu suficient per anar a Noruega.

1 de gen. 2010

Propòsits d'any nou

  1. Demostrar la hipòtesi de Riemann
  2. Aconseguir la independència de Catalunya i esdevenir-ne president.
  3. Descobrir un cometa de magnitud 1 (com a mínim).
  4. Resoldre P=NP.
  5. Compondre una simfonia (portant, evidentment, una bena als ulls).
Si n'aconsegueixo només un ja em donaré per satisfet.