Arts i lletres   |   Cites  |   Ciència i Tecnologia   |   General   |   Humor   |   Música

14 de març 2010

21 dies

Deixin que els seus fills creixin salvatges i lliures, perquè ja saben la dita: "Deixin que els seus fill creixin salvatges i lliures".

11 de març 2010

La crua realitat

War does not determine who is right — only who is left.


Atribuïda a Bertrand Russell.

9 de març 2010

La màgia de la pentatònica

Bobby McFerrin és un cantant certament singular. I ho dic en el més bon sentit de la paraula, perquè les seves capacitats vocals són absolutament increïbles: no només la seva tessitura engloba un espectre de freqüències molt ampli, sinó que és capaç de fer canvis (saltar de nota a nota) amb una facilitat sorprenent, sigui quina sigui la diferència entre els dos sons. Fins i tot pot fer harmònics amb la seva pròpia veu, cosa que no havia vist mai fer a ningú. A més, té una gran capacitat d'improvisació i, tot i que no n'estic segur, estic bastant convençut que té oïda absoluta. Tot això sense tenir una veu estudiada de tipus "operístic", que de vegades es fa inadequada per segons quins estils musicals.

Senyal que és un personatge musical destacable és que es tracta i s'estudia en diverses escoles superiors de música (a l'ESMUC, per exemple), si bé el ciudadano de a pie el coneixerà pel seu Don't worry be happy, on interpreta totes les veus i "sorollets" ell mateix.

Remenant youtube vaig trobar aquest vídeo l'altre dia, en què ens mostra la "màgia" de l'escala pentatònica.



Segurament el "costum" musical hi té quelcom a veure, però no deixa de ser curiós que algunes escales puguin arribar a resultar tan naturals.

8 de març 2010

Neu

Neva a Barcelona, mentre repassem filtres i respostes impulsionals de diverses índoles a classe. De tant en tant, el vent bufa amb més força i empetiteix la veu del professor que, inevitablement, gira la vista cap a la finestra.
A fora, el blanc és cada cop més dominant. Al descans, ens apropem a la finestra i comentem la jugada. Uns 100 metres més enllà, just al davant de la Biblioteca, algú ha escrit "FUCK!" al terra, arrossegant el peu. No sabem si tenia algun motiu especialment poderós o punyent, però coïncidim i a tots ens fa gràcia. Un instant després s'acosta algú i afegeix "UPC" al costat de la primera paraula, completant així l'acudit.

Més tard, sortim del laboratori, i els estudiants, els enginyers del futur, fan volar la neu amunt i avall, tirant-se boles congelades els uns als altres ben bé com si fossin nens. Com ha de ser, penso, i mentre baixo a agafar el metro m'hi afegeixo. La majoria no portem guants, però no ens n'adonem fins que n'hem tirat quatre o cinc.

I bé, amb aquesta entrada ja en són 100. No és un nombre particularment bonic ni especial; de fet, en una base diferent no acabaria amb zeros. Però de la mateixa manera que ens feliciten el dia del nostre aniversari, encara que no siguem gaire més vells, savis o adults, és costum esmentar les xifres "rodones" en algun moment de la vida de les coses, i per això dic: Felicitats, blog!

6 de març 2010

La Terra bola de neu

Al final resulta que la Terra sí que és una bola de neu: és a dir, ho va ser fa 716,5 milions d'anys, en la que sembla l'edat de gel més dura que hagi patit mai el nostre planeta. Científics de la universitat de Harvard publiquen a Science un estudi que presenta nous detalls i arguments que recolzen la teoria que la neu va arribar a cobrir totes les latituds del planeta, des dels pols fins a l'equador.

En paraules de Francis A. Macdonald, autor principal de l'estudi: "És la primera vegada que s'ha demostrat que la glaciació Sturtian també va tenir lloc en latituds tropicals, i això és una prova directa que la Terra es va convertir en una bola de neu". També afegeix que "Les nostres dades suggereixen que la durada aproximada de la glaciació fou d'uns 5 milions d'anys".


Com no podia ser d'una altra manera, també es fa un anàlisi de la vida, ja que els primers organismes vius havien aparegut prop de 3.000 milions d'anys enrere i, davant l'evidència de la nostra existència, és clar que en aquesta edat de gel diverses poblacions van aconseguir sobreviure. En particular, es parla dels organismes eucariotes. Segons l'estudi, la llum solar i les aigües superficials seguien disponibles en diversos llocs del planeta, cosa que va permetre la preservació -més que proliferació- de la vida eucariota (recordem que els eucariotes són aquells organismes amb nucli cel·lular diferenciat).

"Fins i tot en una Terra convertida en bola de neu, hi hauria gradients de temperatura, i és molt probable que el gel fos dinàmic: que fluís, es debilités, i formés àrees locals d'aigua oberta que proporcionessin refugis per a la vida". De fet, aquesta idea del gel dinàmic ja s'ha comprovat en les geleres, en què bosses interiors d'aigua donen més fluïdesa al riu total.

"El registre fòssil suggereix que tots els principals grups eucariotes, amb la possible excepció dels animals, ja existien abans de la glaciació Sturtian". Tot i que no s'aporten proves de cap mena, l'equip d'investigació es pregunta si no tindria alguna relació l'aparició dels animals amb la bola de neu. Sovint, situacions extremes d'aquesta mena han sigut profitoses des d'un punt de vista evolutiu.

Un altre dels arguments a favor de la teoria és la troballa de roques al Canadà que, per magnetisme i composició, havien pertangut a zones tropicals, a uns deu graus de latitud.
Tot i que els científics no sàpiguen amb exactitud què va provocar aquesta glaciació ni què la va fer finalitzar (en teoria climatològica no acostuma a haver-hi relacions causals gaire evidents, sinó una sèrie d'equacions en derivades parcials amb comportaments caòtics i de difícil estudi), sembla que coincideix amb un període d'activitat volcànica d'una zona propera a Alaska, que possiblement va precipitar el final de la bola de neu.

Adaptat a Hotel Infinit de: F.A. Macdonald, et al. “Calibrating the Cryogenian” Science vol 327, 5 de marzo de 2010.

1 de març 2010

SGAE i Ramon Muntaner

El que en altre temps fou un dels abanderats de la nova cançó, Ramon Muntaner, és ara el director de l'àrea mediterrània de la SGAE. Ja ho diuen que ens tornem conservadors amb el temps. En una entrevista al diari AVUI, afirmava aquest matí:

"La SGAE pot fer exactament el que vulgui"

Poc després afegia:

"Perquè si la SGAE el que fes fos especular comprant edificis per després revendre’ls... Podria fer-ho perquè ningú no ens ho podria impedir".

De tot plegat se'n desprèn un tuf pervers que no sé si fa gaire honor al sense ànim de lucre que acompanya el seu nom a la presentació com a entitat. La Societat General d'Autors i Editors és, al cap i a la fi, privada, i té potestat per fer el que li abelleixi, ja sigui exercir el monopoli o forçar als cretins del govern a Madrid a imposar el cànon digital.

Tot plegat per començar la setmana amb optimisme.