Arts i lletres   |   Cites  |   Ciència i Tecnologia   |   General   |   Humor   |   Música

30 de set. 2010

Hawking diu que...

Stephen Hawking

The Town representa que és bona, i he pensa..' 'EL FÍSIC STEPHEN HAWKING DECLARA QUE THE TOWN ÉS LA NOVA MILLOR PEL·LÍCULA DE L'ESPAI-TEMPS' 'No, és només que he sentit que--"HAURIA LA CIÈNCIA D'ASSUMIR UN ROL JUTJANT BEN AFFLECK?' 'No crec que...' 'I SOBRE MATT DAMON?

M'ha fet gràcia aquesta tira còmica d'xkcd perquè vaig pensar exactament el mateix. Em reconforta veure que no sóc l'únic que pensa que els criteris de publicació i la prioritat que donen a certes notícies la majoria dels mitjans de comunicació estan esbiaixats i, a més, són incendiaris. I si no sabeu de què parlo, feu un cop d'ull a això, i això, i això, i això, i...
Qui ha escrit els articles demostra saber-ne ben poc de ciència i dels temes que tracta.

El més trist de tot plegat és que Stephen Hawking no va dir pas que Déu no existia; més aviat que el clàssic argument de Déu com a inici de l'engranatge és fal·laç, i completament innecessari des de la perspectiva científica actual, cosa que per altra banda no és cap novetat. Però, ep! ho ha dit Stephen Hawking.

29 de set. 2010

I això, què és? 3

null

Aparentment són un munt de cables desordenats... La solució als Comentaris.

26 de set. 2010

Monedes i més monedes

Seguim amb més problemes. Avui va de balances, de pesar monedes i comparar-les:

Enunciat: Tenim una bossa plena amb $2n+1$ monedes, de la qual ens asseguren que $n$ són d'or pur i $n+1$ són d'algun metall barat revestit amb pintura daurada. A ull nu és impossible diferenciar-les, i l'únic que sabem és que totes les monedes d'or pesen el mateix i que una moneda falsa qualsevol pesa exactament un gram més o un gram menys (que una d'or). Disposem, també, d'una balança mecànica que ens indica la diferència de pes entre els seus dos plats.
La pregunta és: com podem saber, amb una sola pesada (en què podem pesar el que vulguem), si una moneda és vertadera o falsa?


------------

Idea de la solució: agafem la moneda que volem estudiar i la separem de la resta. Per tant ens queden $2n$ monedes, que separem en dos pilots qualssevol d'$n$ monedes. Cadascun d'aquests pilots els posem a un plat de la balança i mesurem la diferència de pes. Que la moneda sigui falsa o sigui vertadera només depèn de la paritat (si es tracta d'un valor parell o senar) de la mesura. Sabríeu dir per què?

21 de set. 2010

Endevinalla

Navegant per les profunditats de la web, he re-descobert una endevinalla que diu així:
En aquest lloc sagrat,
on acudeix tanta gent,
fa força el més covard
i es caga el més valent.
Premi a qui l'encerti!

PD: Malauradament no es tractarà de res tangible, sinó més aviat d'un títol honorífic (però, ep! ho podreu escriure al vostre currículum vitae i, si voleu, convertir-ho en el vostre epitafi).

---------

Solució: evidentment, com heu dit tots, es tractava del lavabo. Com a premi us declaro a tots Marquesos de la Popó!

17 de set. 2010

Com les ungles

Una manera senzilla d'imaginar la velocitat de separació de les plaques tectòniques d'Amèrica i Europa és pensar que les nostres ungles creixen igual de ràpid.

Dades, dades, més dades!!!

15 de set. 2010

Música i matemàtiques 1

Música i matemàtiques. Notes i nombres. Simfonies i teoremes. Podem trobar-hi tantes analogies com vulguem: i és que es tracta de dues disciplines diferents que, malgrat l'aparent separació, tenen punts de trobada i equivalències. Fins i tot (encara que pugui sorprendre als puristes) hi ha una alta correlació entre individus d'un gremi i de l'altre.

Quan es pensa en matemàtiques i música, el primer que ve al cap -potser perquè és el més evident- és que entre la rítmica i els números hi ha d'haver una connexió estreta. Però, de tanta que és l'evidència, que no té gaire gràcia: dient que una peça és un 3/4 o un 4/4 ja no queda gaire més a dir, i voler-hi trobar més semblances és excessiu (a tall d'exemple, recordo haver assistit a una conferència sobre Matemáticas y flamenco (haver-hi assistit és l'únic que recordo, perquè tan aviat vaig seure em vaig posar a escoltar música de l'mp3)). De manera que anirem un pas més enllà i ficarem el cap al món de les freqüències, afinacions i harmonia.

La música per se va néixer fa milers d'anys amb objectius diversos que no discutirem. El tambor i la percussió en general segurament fossin els primers en aparèixer -per raons evidents-, però en algun moment de la història de la civilització, a algú (és probable que fos grec) se li va acudir construir una arpa rudimentària, amb una corda. Aquest personatge estava molt content i orgullós de la seva creació, però aviat es va avorrir de tocar només una sola nota, i es va posar a experimentar. Ben aviat va descobrir un fet molt interessant: si afegia una corda de longitud $\frac{1}{2}$ de la corda original a l'arpa, al pinçar-la sonava la mateixa nota que abans, però més aguda (el que avui anomenaríem l'octava). I si dividint la corda en dos s'obtenien notes interessants, ben segur que dividint-la en altres fraccions exactes en trobaria més: no va tardar a descobrir que al dividir-la en tres parts s'obtenia la quinta, el segon dels harmònics.


Fent un incís, abans sense voler hem introduït la noció de freqüència. La freqüència (aplicant-ho al nostre cas) és el nombre de batecs sonors d'un instrument per segon, i es mesura en Herzs: una nota més aguda tindrà més Hz que una de més greu, i, concretament, l'octava d'una certa nota tindrà el doble de Hz que l'original (e.g. el La que s'utilitza per afinar té 440 Hz, i per tant el següent La tindrà 880 Hz). Així doncs, el nostre grec, al dividir la corda en tres parts no havia descobert la quinta exactament, ja que s'havia trobat amb una nota encara més aguda que l'octava (perquè tenia tres cops més Hz que l'original). Si volia aconseguir-ne una que es trobés entre la nota i l'octava, havia de multiplicar la longitud per dos, obtenint la fracció $\frac{2}{3}$ (podríem dir que, musicalment, dividir una nota per dos no la canvia perquè per la nostra percepció una nota i la seva octava -ja sigui cap amunt o cap avall- són la mateixa).

I aquest és l'inici de l'escala musical moderna: agafar una corda, dividir-la en 2, 3,... parts i col·locar-les de manera que el resultat sigui agradable a l'oïda (això sí: dividint per dos els cops que faci falta per tal que tot plegat quedi comprès entre dues octaves). Si ara agaféssim la corda original i la dividíssim per 4, què obtindríem? Doncs la mateixa nota, però dues octaves més aguda (dividir per 4 és dividir per 2 dos cops... i això fa olor de nombres primers). D'aquí deduïm que dividint la corda per nombres que ja haguem provat amb anterioritat no obtenim notes noves, només notes més agudes. I si la dividíssim per 5? 5 és un nombre primer, i no es pot descompondre en notes que haguem obtingut fins ara: es tracta d'una nota nova, la famosa tercera major. Així, si anem recorrent tots els nombres primers anirem obtenint notes "noves", tot i que cada cop seran més allunyades de l'original i sonaran més malament quan les toquem plegades. Per acabar d'il·lustrar aquests conceptes, us deixo un fragment del clàssic de Disney Donald in Mathmagic Land (amb subtítols en català!).

10 de set. 2010

Headshot amb síndria

Segurament aquesta entrada esdevindrà una de les més garrules del blog des de la seva creació, i segurament seré castigat per pecador i per riure-me'n de les desgràcies d'altri, però és que he rigut tant veient aquest vídeo que no ho he pogut evitar.

Per dir-ho ràpid i que s'entengui, aquesta petita joia tracta les conseqüències d'utilitzar un tira-xines gegant per a llançar síndries. En certa manera, ningú no podrà dir que no s'ho estava buscant. Això sí: no apte per a persones amb gaire empatia.


7 de set. 2010

Un problema d'escacs i mates

Ja és setembre i no em queden excuses per no començar a publicar contingut una mica més original. Doncs dit i fet: us porto un problema que barreja escacs i matemàtiques alhora. Ep! No us espanteu, que és molt senzill. L'enunciat diu el següent:


Enunciat: Tenim el següent joc que anomenarem escacs dobles: es tracta d'un joc idèntic als escacs clàssics, excepte pel fet que a cada torn cada jugador fa dues tirades en comptes d'una. Demostreu que amb aquestes normes, el jugador que porta les blanques sempre pot forçar, com a mínim, les taules.

Indicació: només s'ha de demostrar que existeix, no s'ha de trobar l'estratègia en si!

----------------
Actualització i solució:

Ho farem per reducció a l'absurd: anomenarem als jugadors de blanques i negres jugador A i B respectivament. Suposem que no existís l'estratègia demanada: això només pot significar que el jugador B sempre pot guanyar la partida. Però si el jugador A, amb les seves dues primeres tirades, mou el cavall i després el torna a situar darrere els peons, la seva posició és perfectament simètrica a la que tenia el jugador B a l'inici de la partida, i per tant el jugador A sempre ha de poder guanyar. I això és una contradicció.