21 dies

Deixin que els seus fills creixin salvatges i lliures, perquè ja saben la dita: "Deixin que els seus fill creixin salvatges i lliures".

La crua realitat

War does not determine who is right — only who is left.

Atribuïda a Bertrand Russell.

La màgia de la pentatònica

Bobby McFerrin és un cantant certament singular. I ho dic en el més bon sentit de la paraula, perquè les seves capacitats vocals són absolutament increïbles: no només la seva tessitura engloba un espectre de freqüències molt ampli, sinó que és capaç de fer canvis (saltar de nota a nota) amb una facilitat sorprenent, sigui quina sigui la diferència entre els dos sons. Fins i tot pot fer harmònics amb la seva pròpia veu, cosa que no havia vist mai fer a ningú. A més, té una gran capacitat d'improvisació i, tot i que no n'estic segur, estic bastant convençut que té oïda absoluta. Tot això sense tenir una veu estudiada de tipus "operístic", que de vegades es fa inadequada per segons quins estils musicals.

Senyal que és un personatge musical destacable és que es tracta i s'estudia en diverses escoles superiors de música (a l'ESMUC, per exemple), si bé el ciudadano de a pie el coneixerà pel seu Don't worry be happy, on interpreta totes les veus i "sorollets" ell mateix.

Remenant youtube vaig trobar aquest vídeo l'altre dia, en què ens mostra la "màgia" de l'escala pentatònica.

Segurament el "costum" musical hi té quelcom a veure, però no deixa de ser curiós que algunes escales puguin arribar a resultar tan naturals.

Neu

Neva a Barcelona, mentre repassem filtres i respostes impulsionals de diverses índoles a classe. De tant en tant, el vent bufa amb més força i empetiteix la veu del professor que, inevitablement, gira la vista cap a la finestra.

A fora, el blanc és cada cop més dominant. Al descans, ens apropem a la finestra i comentem la jugada. Uns 100 metres més enllà, just al davant de la Biblioteca, algú ha escrit "FUCK!" al terra, arrossegant el peu. No sabem si tenia algun motiu especialment poderós o punyent, però coïncidim i a tots ens fa gràcia. Un instant després s'acosta algú i afegeix "UPC" al costat de la primera paraula, completant així l'acudit.

Més tard, sortim del laboratori, i els estudiants, els enginyers del futur, fan volar la neu amunt i avall, tirant-se boles congelades els uns als altres ben bé com si fossin nens. Com ha de ser, penso, i mentre baixo a agafar el metro m'hi afegeixo. La majoria no portem guants, però no ens n'adonem fins que n'hem tirat quatre o cinc.

I bé, amb aquesta entrada ja en són 100. No és un nombre particularment bonic ni especial; de fet, en una base diferent no acabaria amb zeros. Però de la mateixa manera que ens feliciten el dia del nostre aniversari, encara que no siguem gaire més vells, savis o adults, és costum esmentar les xifres "rodones" en algun moment de la vida de les coses, i per això dic: Felicitats, blog!

La Terra bola de neu

Al final resulta que la Terra sí que és una bola de neu: és a dir, ho va ser fa 716,5 milions d'anys, en la que sembla l'edat de gel més dura que hagi patit mai el nostre planeta. Científics de la universitat de Harvard publiquen a Science un estudi que presenta nous detalls i arguments que recolzen la teoria que la neu va arribar a cobrir totes les latituds del planeta, des dels pols fins a l'equador.

En paraules de Francis A. Macdonald, autor principal de l'estudi: "És la primera vegada que s'ha demostrat que la glaciació Sturtian també va tenir lloc en latituds tropicals, i això és una prova directa que la Terra es va convertir en una bola de neu". També afegeix que "Les nostres dades suggereixen que la durada aproximada de la glaciació fou d'uns 5 milions d'anys".

Com no podia ser d'una altra manera, també es fa un anàlisi de la vida, ja que els primers organismes vius havien aparegut prop de 3.000 milions d'anys enrere i, davant l'evidència de la nostra existència, és clar que en aquesta edat de gel diverses poblacions van aconseguir sobreviure. En particular, es parla dels organismes eucariotes. Segons l'estudi, la llum solar i les aigües superficials seguien disponibles en diversos llocs del planeta, cosa que va permetre la preservació -més que proliferació- de la vida eucariota (recordem que els eucariotes són aquells organismes amb nucli cel·lular diferenciat).

"Fins i tot en una Terra convertida en bola de neu, hi hauria gradients de temperatura, i és molt probable que el gel fos dinàmic: que fluís, es debilités, i formés àrees locals d'aigua oberta que proporcionessin refugis per a la vida". De fet, aquesta idea del gel dinàmic ja s'ha comprovat en les geleres, en què bosses interiors d'aigua donen més fluïdesa al riu total.

"El registre fòssil suggereix que tots els principals grups eucariotes, amb la possible excepció dels animals, ja existien abans de la glaciació Sturtian". Tot i que no s'aporten proves de cap mena, l'equip d'investigació es pregunta si no tindria alguna relació l'aparició dels animals amb la bola de neu. Sovint, situacions extremes d'aquesta mena han sigut profitoses des d'un punt de vista evolutiu.

Un altre dels arguments a favor de la teoria és la troballa de roques al Canadà que, per magnetisme i composició, havien pertangut a zones tropicals, a uns deu graus de latitud.

Tot i que els científics no sàpiguen amb exactitud què va provocar aquesta glaciació ni què la va fer finalitzar (en teoria climatològica no acostuma a haver-hi relacions causals gaire evidents, sinó una sèrie d'equacions en derivades parcials amb comportaments caòtics i de difícil estudi), sembla que coincideix amb un període d'activitat volcànica d'una zona propera a Alaska, que possiblement va precipitar el final de la bola de neu.

Adaptat a Hotel Infinit de: F.A. Macdonald, et al. “Calibrating the Cryogenian” Science vol 327, 5 de marzo de 2010.

SGAE i Ramon Muntaner

El que en altre temps fou un dels abanderats de la nova cançó, Ramon Muntaner, és ara el director de l'àrea mediterrània de la SGAE. Ja ho diuen que ens tornem conservadors amb el temps. En una entrevista al diari AVUI, afirmava aquest matí:

"La SGAE pot fer exactament el que vulgui"

Poc després afegia:

"Perquè si la SGAE el que fes fos especular comprant edificis per després revendre’ls... Podria fer-ho perquè ningú no ens ho podria impedir".

De tot plegat se'n desprèn un tuf pervers que no sé si fa gaire honor al sense ànim de lucre que acompanya el seu nom a la presentació com a entitat. La Societat General d'Autors i Editors és, al cap i a la fi, privada, i té potestat per fer el que li abelleixi, ja sigui exercir el monopoli o forçar als cretins del govern a Madrid a imposar el cànon digital.

Tot plegat per començar la setmana amb optimisme.

Tatuatges en xinès

Si algú s'havia preguntat perquè actualitzava poc últimament i amb entrades tan microservianes -com em va fer notar en Rafa l'altre dia-, podríem utilitzar una aproximació al problema coneguda com la navalla de Ockham:

"Si un problema admet més d'una solució, la més probable és la més simple"

Se m'acut una resposta ben simple, doncs: em feia mandra i no he tingut gaire temps. Per no trencar amb la dinàmica, avui toca una tira d'un còmic online (es veu que ara en surten de sota les pedres i tots venen la seva pròpia samarreta) anomenat Apokalips, que barreja captchas i tatuatges.

Especial Charles Barkley

Charles Barkley fou un gran jugador de bàsquet de la NBA (no és que s'hagi mort, però ja no hi juga més), i probablement hagi sigut l'únic a qui s'ha donat el premi a jugador més valuós -MVP- sense haver guanyat mai l'anell de campió amb el seu equip. Per al que ens concerneix, però, va ser un creador massiu de frases lapidàries: el cert és que la majoria de les perles que deixava anar mostraven facetes força desagradables de la seva persona, però la seva capacitat per arranjar-les i deixar-les anar una rere l'altre és terroríficament admirable. Alguns exemples:

• L'únic que sé d'Angola és que estan en problemes.
  
  (Després d'haver donat un cop de puny a un dels angolesos): I què si ho vaig fer? Ell em podia haver tirat una llança!
  
  (Sobre el partit que va jugar la selecció dels USA contra Angola a Barcelona '92)

• Sóc la millor persona que conec.
  
  
• (A Kenny Smith, company comentarista i ex-jugador): "M'agrada que els Celtics siguin competitius, perquè és molt divertit anar al Boston Garden: quan hi jugava t'escopien, et tiraven coses i parlaven de la teva mare. Vaja, com si estigués sopant a casa teva "
  
  
• M'encanta Nova York, tinc una pistola!
  
  
• (Ernie Johnson, comentarista de la TNT) "Quin és el problema dels Knicks en aquest moment?" (Charles): "Que no són bons."
  
  
• He estat ric i he estat pobre. Definitivament ser ric és millor.
  
  
• Al Gore és un perdedor. Però només és el segon més gran perdedor de Washington. Els Wizards són els grans perdedors a Washington.
  
  
• Saps que tot se n'ha anat a la merda quan el millor raper és blanc i el millor golfista negre.
  
  
• Tant me fa tirar amb la dreta o amb l'esquerra. Sóc amfibi.
  
  
• (A Cuttino, jugador de los Angeles Clippers): Escolta Cuttino, de què cony vas disfressat amb aquesta roba? Ja no estàs a Rhode Island. Això és l'NBA. Aquí les noies tenen dents.
  
  
• Una mica de pes? A això li dius una mica de pes? Això és com dir que el del Titanic va ser un petit accident marítim. Va home, si fins i tot em sembla que fa servir la mateixa talla de calçotets que jo.
  
  
• (Fent referència a la pel·lícula Space Jam, en la qual havia fet un cameo). La meva part no és gaire espectacular, però cal tenir en compte que el protagonista és Jordan, és la seva pel.lícula. Crec que és una pel lícula entretinguda que agradarà als nens. Espero que agradi a tothom. Bé, de fet m'és igual, ja m'han pagat.

Stop! Hammertime!

Un graffiti fet amb gràcia. Si algun dia trobeu un semàfor

semblant a La Garriga... u can't touch this!

Més proves, si encara no se'n tenien prou

No voldria ficar-me ara en qüestions polítiques, però el sector de la població anti-medicina tradicional pro-mètodes alternatius té diversos trets compartits. Independentment del mètode iniciàtic que s'hagi seguit, un cop s'és dintre, tots tenen en comú que el vel que es posen davant dels ulls és voluntari. La negació de l'evidència pel pur plaer de fer-ho és la norma. Sovint he dit que les opcions de cadascú són lliures i que no tinc cap problema -que no sigui ètic- en contenir-me i evitar una crítica que, per altra banda, em resultaria ben fàcil. Per fer una analogia, tenim el tema del tabac. Fumar és una opció pròpia: si algú hi està disposat, coneix els riscs que comporta per a la salut i ho fa de manera que a la resta no ens afecti (cosa que, amb l'actual legislació, encara no podem donar per fet), doncs endavant. Ara bé: això no em privarà d'opinar sobre els mètodes discutibles de les tabaqueres o d'aquells qui recepten girant l'esquena a la raó i amb la mirada fixa a la butxaca i el dringar de les monedes. No em malinterpreteu: no defenso les companyies farmacèutiques, ni els seus mètodes ni les seves finalitats. Però és innegable que la medicina científica, que els amants de la demagògia fàcil anomenen tradicional, té al seu darrere infinitat d'estudis, de farmacèutics llicenciats, de químics i d'estudis estadístics que en corroboren l'eficàcia. Estudis que, amb independència de la llengua, religió o cultura, qualsevol professional és capaç d'entendre i que, per la pròpia definició, la medicina alternativa desconeix. Almenys, acompanyats de la paraula rigor.

Des de fa alguns anys, persones d'arreu s'oposen a la vacunació dels seus fills, citant sovint que això provoca autisme. La font d'aquest argument és un estudi d'Andrew Wakefield publicat l'any 1998 i que fa pocs dies ha estat retirat, després de comprovar que diversos elements són incorrectes. Es té la sospita, a més, que Wakefield (el qual ha sigut criticat recentment pel Consell General Mèdic de Regne Unit) va arribar a falsificar dades a l'hora de fer l'estudi. Així doncs, the antivax failure is complete.