Camarada revolusionario

Entrada curta i lleugera per anunciar que, molt de tant en tant, aniré escrivint alguna cosa ací. Seguiré amb la mateixa voluntat de posar-hi el que em vingui de gust i em reservaré el dret, com he fet fins ara, de desaparèixer en qualsevol moment si no tinc res interessant a dir o no en tinc ganes. El camarada revolusionario segueix al peu del blog (amb g)!

Señoras que llevan power-ballance y son ministras de sanidad

Parafrasejant sobre aquests grups de Facebook que sembla que tenen tant d'èxit, avui el senyor president de éste, nuestro estado espanyol ha ascendit a la número dos del partit socialista a ministra de sanitat, després d'haver col·locat la seva predecessora al ministeri d'exteriors (cosa que al seu torn, després de la derrota soferta a les primàries de Madrid, també té certa gràcia). 

En aquest blog ja havíem parlat de la power-ballance, un misteriós artefacte que, pel mòdic preu de 35€, proporciona estabilitat, super-poders i visió nocturna, gràcies a les propietats magnètiques -i difícils d'explicar- del plàstic i d'un adhesiu de Bollycao (trademark) que porta incorporat.  La conclusió, més enllà del que pugui semblar a primer cop d'ull, és que la polsereta de goma sí que té alguna utilitat, encara que no sigui ben bé per a l'individu que la llueix al canyell: es tracta d'un detector d'imbecilitat infal·lible. 

Tot plegat fa molta gràcia, però en el moment que la nostra senyora ministra de sanitat en porta un de ben visible, fa més aviat una mica de pena. Pena, perquè és un estimador poc esbiaixat del seu nivell intel·lectual; pena, perquè demostra que de la matèria en què serà la màxima autoritat no en té ni idea. I fa una mica de por pensar que, si de cop i volta se li permuten els hemisferis cerebrals, es pot posar a subvencionar objectes miracle i pastilletes de sucre. És clar que tampoc podem descartar l'opció que els secretaris la facin ballar al ritme del seu propi vals i voluntat, però amb el sou que gasten els ministres no resulta pas gaire tranquil·litzador. 

Aquest problema, segur, no és únic d'Espanya. De nomenaments lamentables n'hi ha a les millors famílies (i països). Però si ens posem a fer comptes i mirem una mica més enllà, sembla que estiguem fent la col·lecció de ridículs, i no puc deixar de pensar que aquest país no és el meu.

La mida d'Àfrica

De vegades noto que em centro en el dia a dia (sona a filosofia barata, i al capdavall suposo que ho deu ser). Evidentment quan ho descobreixo és que he fet cert treball d'abstracció, i encara que momentàniament, me n'he apartat, però podríem dir que és quelcom força natural. La rutina m'absorbeix. En el bon sentit, ep, perquè per sort tinc prou coses a fer -sovint fins i tot massa! Però sí, tinc deures a correspondre, i una cosa porta a l'altra. Tot plegat va inevitablement lligat a la lectura constant de les notícies i premsa, hàbit que vaig inaugurar tímidament cap als 10 anys i que he anat reforçant i ampliant progressivament. Últimament tinc la sensació d'estar llegint el mateix cada dia. Notícies amunt i avall de la crisi, de l'atur, de la vaga, de les eleccions, de la campanya, de debats fastigosament bipartidistes, del matrimoni amb Espanya, del concert, de la tan anhelada independència del país, de Catalunya, de si Reagrupament i Solidaritat aniran junts o no, de si Esquerra es desplomarà, de si Sandro és un català modèlic i diligent per tenir la modèstia de parlar en castellà en públic i que tothom el pugui entendre... I, aixecant la vista una mica més enllà, d'Europa, Estats Units, la Xina, Japó, una mica de Sud-Amèrica ara que estan rescatant els miners atrapats... i molt poc d'Àfrica, molt poc. D'en Mandela encara en diuen alguna cosa quan surt amablement per a bufar les espelmes, però d'Àfrica? Ben poc, realment. I, ben pensat, que no se'n parli em provoca bastant terror. Perquè quan en surt una, n'és una de grossa, encara que es trobi a mig diari i faci mandra de llegir.

Àfrica no és un país, però sovint hi penso globalment. M'agrada pensar que és per l'enorme diversitat i riquesa animal i vegetal, però a vegades no sigui així. En qualsevol cas es tracta d'una gran massa territorial, plena d'històries.

El mapa que inaugura l'entrada dóna una idea bastant exacta de la superfície d'Àfrica en comparació amb la part del món que més escoltem als noticiaris (exacta en el sentit que la projecció és força acurada). És interessant comparar-ne la mida amb la de països que normalment es perceben com a més poderosos. Hi deuen passar força coses. Pensem-hi, per un moment, que ja s'encarregarà l'univers que tornem al dia a dia.

Hawking diu que...

The Town representa que és bona, i he pensa..' 'EL FÍSIC STEPHEN HAWKING DECLARA QUE THE TOWN ÉS LA NOVA MILLOR PEL·LÍCULA DE L'ESPAI-TEMPS' 'No, és només que he sentit que--"HAURIA LA CIÈNCIA D'ASSUMIR UN ROL JUTJANT BEN AFFLECK?' 'No crec que...' 'I SOBRE MATT DAMON?

M'ha fet gràcia aquesta tira còmica d'xkcd perquè vaig pensar exactament el mateix. Em reconforta veure que no sóc l'únic que pensa que els criteris de publicació i la prioritat que donen a certes notícies la majoria dels mitjans de comunicació estan esbiaixats i, a més, són incendiaris. I si no sabeu de què parlo, feu un cop d'ull a això, i això, i això, i això, i...

Qui ha escrit els articles demostra saber-ne ben poc de ciència i dels temes que tracta.

El més trist de tot plegat és que Stephen Hawking no va dir pas que Déu no existia; més aviat que el clàssic argument de Déu com a inici de l'engranatge és fal·laç, i completament innecessari des de la perspectiva científica actual, cosa que per altra banda no és cap novetat. Però, ep! ho ha dit Stephen Hawking.

I això, què és? 3

Aparentment són un munt de cables desordenats... La solució als Comentaris.

Endevinalla

Navegant per les profunditats de la web, he re-descobert una endevinalla que diu així:

En aquest lloc sagrat,

on acudeix tanta gent,

fa força el més covard

i es caga el més valent.

Premi a qui l'encerti!

PD: Malauradament no es tractarà de res tangible, sinó més aviat d'un títol honorífic (però, ep! ho podreu escriure al vostre currículum vitae i, si voleu, convertir-ho en el vostre epitafi).

---------

Solució: evidentment, com heu dit tots, es tractava del lavabo. Com a premi us declaro a tots Marquesos de la Popó!

Com les ungles

Una manera senzilla d'imaginar la velocitat de separació de les plaques tectòniques d'Amèrica i Europa és pensar que les nostres ungles creixen igual de ràpid.

Dades, dades, més dades!!!

En quin sentit gira?

Es tracta d'un gif animat força antic, però tot i així segueix sent genial. Felicitats al seu inventor, sigui qui sigui.

La pregunta és: en quin sentit gira, horari o anti-horari?

Si us hi heu entretingut una estona potser heu quedat confosos: no hi ha cap resultat correcte o incorrecte, senzillament la dona gira en ambdós sentits si un és capaç d'imaginar-s'ho. La impressió que la figura té 3 dimensions -i per tant que la rotació és de l'espai- és producte del cervell, que s'encarrega de fer veure més del que hi ha en realitat: perquè, de fet, es tracta només d'una imatge en dues dimensions, d'una projecció. La gràcia i enginy de qui el va idear és que és possible imaginar-s'ho en els dos sentits, horari i anti-horari. Saber veure-ho en una banda o altre no té res a veure amb hemisferis cerebrals predominants (que, per cert, ho he llegit a algun lloc): és només una qüestió de pràctica. Si només veieu rotació en un sentit i us el torneu a mirar, segurament en algun moment descobrireu que de cop i volta la noia gira a l'inrevés: no és que la imatge hagi canviat, és només la percepció. Si s'hi juga una mica és possible canviar-ho a voluntat.
Es tractaria d'un cas més o menys anàleg al típic dibuix dels cubs, que segons com te l'imaginis els cubs surten i segons com entren:

Premis Blocs Catalunya & Premis C@TS

Finalment (bé, ja és la tercera edició) algú s'ha decidit a fer un concurs de blogs en català: més que pel premi, que és secundari, la veritat és que ja tocava fer-nos una mica de publicitat entre nosaltres, que a la blogosfera catalana hi ha molt de nivell. Us recomano que aneu al llistat de blogs i hi feu una ullada -que és gratis- i, també, que feu força propaganda de la iniciativa. Tot plegat està encara una mica tendre, i les categories un pèl encotillades, però si no ens promocionem nosaltres, no ho farà ningú.

Enllaç al web

--------

Actualització: en XeXu (gràcies!) ens proposa un altre concurs de blogs. En les seves paraules:

...són més d'estar per casa, si vols, però amb la mateixa vocació de conèixer i promocionar blogs escrits en català, amb la diferència que no s'hi pot presentar ningú, sinó que t'han de proposar els teus seguidors. Ara és la fase de proposta de blogs a les diferents categories, tothom hi pot participar.

Enllaç al web

Problema (poc ortodox)

Imaginem una situació en què dos discuteixen, i un té raó i l'altre no. Cap dels dos està disposat a cedir, i el que està equivocat està convençut que és l'altre qui va errat: aleshores, quin valor té el no estar equivocat, si ningú reconeix en un dels dos el vencedor i en l'altre el perdedor? La posició dels adversaris és simètrica, i en aquesta situació el fet de "tenir la raó" seria quelcom a determinar per un tercer personatge: la raó estaria, doncs, subjugada socialment. La pregunta és: a falta d'un àrbitre extern, té alguna manera aquell qui té la raó de decantar la balança al seu favor?

------

(No us demano cap demostració ni cap resposta única perquè no existeix. Dic que el problema és poc ortodox perquè, segurament, es pot respondre de moltes maneres: així doncs, doneu-ne una).

Wordle

Wordle és una addictiva eina web que permet generar núvols de paraules d'un cert text o web donats. El programa repassa el text paraula per paraula i, en funció de la freqüència d'aparició, fa un dibuix com aquest:

A més, té un nombre considerable d'opcions per a personalitzar el gràfic (fonts, color, tipus de núvol, orientació de les paraules...). En definitiva: una web per posar a Per procrastinar dins de les carpetes de les adreces d'interès.

Power-Ballance

Power-Ballance és el nom de l'últim objecte miracle que ha sortit al mercat: essencialment consisteix en una polsera de plàstic amb un adhesiu reflectant com aquells que donaven als cromos dels Bollycaos. Bé, potser no ho he dit tot: perquè, a més, representa que dóna suposats "súper poders" i gran "estabilitat" a aquells qui el porten. Amb dos dits de seny qualsevol persona hauria de veure que tot plegat és un frau, però a la pràctica resulta que tenir dos dits de seny és una cosa poc comuna.

Personalment veig una gran similitud entre aquests objectes miraculosos que funcionen sense que se sàpiga com (i que no són precisament barats, perquè 35€ (sí, com ho llegiu) per un tros de silicona no només és vergonyós, és repugnant) i el pa de cada dia, que aglutina homeopatia, posaunnomestrany-teràpies i els seus amiguets. Després de parlar-ho força i de fer enfadar notòriament alguns amics, he arribat a la conclusió que la bena que porten als ulls se l'han posat ells mateixos, o que com a mínim són ells els qui han decidit de deixar-la quieta on està. A les persones ens costa reconèixer que de vegades ens equivoquem, especialment si hem col·laborat en el nostre auto-engany amb un desemborsament considerable. Quina vergonya reconèixer la posició d'altri, sense atendre a la raó! És més senzill contraatacar i dir que en aquest món no tot és cerebral, i si això és un placebo és la meva decisió. A més, a la meva germana li va funcionar.

A dia d'avui, encara no he aconseguit convèncer cap defensor acèrrim d'aquestes teràpies i mètodes que tot plegat és una estafa ridícula. Però seguirem intentant-ho: perquè, tal com ho veig, aquí la qüestió no és si prendre homeopatia i/o anàlegs és lícit o no (tothom és lliure de gastar-se 35 euros en una power-ballance i lluir la seva estupidesa portant-la al canell amb orgull), sinó si té algun fonament al darrere i, sobretot, si és ètic el negoci que s'hi fa al darrere. Si els productes miracle són un frau, doncs això s'ha de denunciar. De la mateixa manera, si algú és feliç creient que menjant herba del camp es guarirà la seva pulmonia, doncs que vagi fent: però si ve un paio i comença a vendre les fulles d'herba a 10 euros la peça, la situació canvia.

Optipess

Optipess, un còmic que acabo de descobrir per recomanació (que agraeixo profundament al Rafa!). Humor negre, però negre de debò. Si fos pernil, seria Nabidul.

L'anirem seguint, per suposat.

Neu

Neva a Barcelona, mentre repassem filtres i respostes impulsionals de diverses índoles a classe. De tant en tant, el vent bufa amb més força i empetiteix la veu del professor que, inevitablement, gira la vista cap a la finestra.

A fora, el blanc és cada cop més dominant. Al descans, ens apropem a la finestra i comentem la jugada. Uns 100 metres més enllà, just al davant de la Biblioteca, algú ha escrit "FUCK!" al terra, arrossegant el peu. No sabem si tenia algun motiu especialment poderós o punyent, però coïncidim i a tots ens fa gràcia. Un instant després s'acosta algú i afegeix "UPC" al costat de la primera paraula, completant així l'acudit.

Més tard, sortim del laboratori, i els estudiants, els enginyers del futur, fan volar la neu amunt i avall, tirant-se boles congelades els uns als altres ben bé com si fossin nens. Com ha de ser, penso, i mentre baixo a agafar el metro m'hi afegeixo. La majoria no portem guants, però no ens n'adonem fins que n'hem tirat quatre o cinc.

I bé, amb aquesta entrada ja en són 100. No és un nombre particularment bonic ni especial; de fet, en una base diferent no acabaria amb zeros. Però de la mateixa manera que ens feliciten el dia del nostre aniversari, encara que no siguem gaire més vells, savis o adults, és costum esmentar les xifres "rodones" en algun moment de la vida de les coses, i per això dic: Felicitats, blog!

SGAE i Ramon Muntaner

El que en altre temps fou un dels abanderats de la nova cançó, Ramon Muntaner, és ara el director de l'àrea mediterrània de la SGAE. Ja ho diuen que ens tornem conservadors amb el temps. En una entrevista al diari AVUI, afirmava aquest matí:

"La SGAE pot fer exactament el que vulgui"

Poc després afegia:

"Perquè si la SGAE el que fes fos especular comprant edificis per després revendre’ls... Podria fer-ho perquè ningú no ens ho podria impedir".

De tot plegat se'n desprèn un tuf pervers que no sé si fa gaire honor al sense ànim de lucre que acompanya el seu nom a la presentació com a entitat. La Societat General d'Autors i Editors és, al cap i a la fi, privada, i té potestat per fer el que li abelleixi, ja sigui exercir el monopoli o forçar als cretins del govern a Madrid a imposar el cànon digital.

Tot plegat per començar la setmana amb optimisme.

Més proves, si encara no se'n tenien prou

No voldria ficar-me ara en qüestions polítiques, però el sector de la població anti-medicina tradicional pro-mètodes alternatius té diversos trets compartits. Independentment del mètode iniciàtic que s'hagi seguit, un cop s'és dintre, tots tenen en comú que el vel que es posen davant dels ulls és voluntari. La negació de l'evidència pel pur plaer de fer-ho és la norma. Sovint he dit que les opcions de cadascú són lliures i que no tinc cap problema -que no sigui ètic- en contenir-me i evitar una crítica que, per altra banda, em resultaria ben fàcil. Per fer una analogia, tenim el tema del tabac. Fumar és una opció pròpia: si algú hi està disposat, coneix els riscs que comporta per a la salut i ho fa de manera que a la resta no ens afecti (cosa que, amb l'actual legislació, encara no podem donar per fet), doncs endavant. Ara bé: això no em privarà d'opinar sobre els mètodes discutibles de les tabaqueres o d'aquells qui recepten girant l'esquena a la raó i amb la mirada fixa a la butxaca i el dringar de les monedes. No em malinterpreteu: no defenso les companyies farmacèutiques, ni els seus mètodes ni les seves finalitats. Però és innegable que la medicina científica, que els amants de la demagògia fàcil anomenen tradicional, té al seu darrere infinitat d'estudis, de farmacèutics llicenciats, de químics i d'estudis estadístics que en corroboren l'eficàcia. Estudis que, amb independència de la llengua, religió o cultura, qualsevol professional és capaç d'entendre i que, per la pròpia definició, la medicina alternativa desconeix. Almenys, acompanyats de la paraula rigor.

Des de fa alguns anys, persones d'arreu s'oposen a la vacunació dels seus fills, citant sovint que això provoca autisme. La font d'aquest argument és un estudi d'Andrew Wakefield publicat l'any 1998 i que fa pocs dies ha estat retirat, després de comprovar que diversos elements són incorrectes. Es té la sospita, a més, que Wakefield (el qual ha sigut criticat recentment pel Consell General Mèdic de Regne Unit) va arribar a falsificar dades a l'hora de fer l'estudi. Així doncs, the antivax failure is complete.

Milano

Acabat d'arribar d'Itàlia, de Milà, que és motiu i excusa suficient per l'abandó d'un blog que, amb el nou quadrimestre, ja veurem si sóc capaç de mantenir.

Si no heu fet estada a la ciutat i demaneu a algú recomanacions, segurament el primer que us esmentarà serà la visita obligada al Duomo, la catedral gòtica que es troba al bell mig del pastís. I el cert és que la construcció és una delícia. Començada a aixecar prop del 1400 i ampliada durant els segles posteriors, no es va acabar fins a mitjan s. XIX, seguint ordres del mateix Napoleó.

Recoberta de marbre, amb més de quaranta pilars, amb uns vitralls i finestres al cor fabulosos, i una terrassa que discorre entre un bosc de pinacles i que permet observar la plaça i carrers circumdants (sempre que no l'hagin tancat per gelada), la fama que s'ha guanyat és ben merescuda.

Nosaltres en vam comprar una petita miniatura, força robusta i dura. Li vaig preguntar al venedor quantes dents es podien trencar si el tir era prou precís, però no em va entendre i vaig preferir no insistir. Un viatge fantàstic en qualsevol cas.

Dubtes reals sobre la vida real

He fet un petit treball d'arqueologia i he recuperat aquest antic còmic d' XKCD, després de llegir una cosa que m'hi ha fet pensar:

Si estic escrivint dins d'un parèntesi i vull acabar ficant una cara contenta al final, com ho haig de fer? Potser (així :)? No, sembla que falti un ")". O potser (així :))? Uix, no, que lleig.

Un més a la llista de problemes sense solució... En qualsevol cas, haureu vist que parla de les TED talks: si no les coneixeu, són unes conferències molt interessants i divulgatives sobre tecnologia, entreteniment, disseny, ciència... Hi ha una mica de tot i, si se sap una mica d'anglès, s'entenen molt bé. Val la pena fer-hi una ullada, perquè totes estan gravades i llistades a internet.

Algunes recomanacions

La d'avui és, més aviat, una actualització rutinària. Aquests últims dies he estat fent retocs al blog, i finalment em dono l'aprovat. Després de l'endreça, la rinoplàstia, alguns empelts de botox i de remenar l'html, m'agrada força l'aspecte que ha quedat, de manera que si realment algú es mira aquest blog de tant en tant -que no sigui jo, que això no val-, que es vagi acostumant a la versió 1.0 de l'Hotel Infinit, perquè el meu alter ego manetes se'n va a les Seychelles una bona temporada. Si teniu alguna recomanació, però, feu-me-la arribar!

Dit això, i per restar egocentrisme al text, unes quantes recomanacions de la WWW que he descobert no fa gaire:

• Dinosaur Comics, un fantàstic còmic diari amb exactament el mateix dibuix cada dia. La gràcia i l'humor que desprèn rau en les divagacions i cabòries d'un tiranosaure-rex que, això sí, van canviant.
  
  
  
  (Una vinyeta d'un còmic aleatori)
  
  
• Google Analytics, per a portar el control de les visites, llocs d'accés, trànsit intern... i una infinitud més d'estadístiques i anàlisis de la teva pàgina web, de manera completament gratuïta. Google segueix amb la seva estratègia de multinacional afable amb l'usuari, i li funciona prou bé.
• Detexify, per als amants de LaTeX. Recordes quina forma tenia la integral, però no com s'escrivia? Detexify és una base de dades online que incorpora una paleta d'estil Paint per a dibuixar, i que -si el dibuix és decent- trobarà el codi del símbol que havies oblidat.

Les aurores de Nordland

El món el conforma un gran conjunt de coses, i centrar-se únicament en una part del total és perniciós. Ens empeny a ser banals i ens cega. Per contra, qui eixampla la mirada i s'esforça en apreciar els detalls, descobrirà quelcom que no coneixia. I si entén el que veu, o ho fa en part, el resultat pot ser un espectacle captivador i bonic.

No sé exactament com descriure el contingut del vídeo, però si em llegeix algun pintor, que no s'enfadi si dic que bellesa com aquesta no la podrà igualar mai sobre la tela. Per mi, és motiu suficient per anar a Noruega.