Avui toca tema astronòmic. Tothom ha sentit a parlar de les galàxies, i més o menys sap què són i com són. Però qui les ha observat alguna cop?
La Via Làctea, la nostra galàxia, que conté el sol i el sistema solar, és probablement la única que tothom, encara que sense voler, ha vist alguna vegada. A les ciutats i indrets amb excés de contaminació lumínica és impossible d'observar estrelles i cossos celests; això no obstant, a muntanya o llocs apartats la Via Làctea es pot veure fàcilment com una línia brillant que creua el cel (és normal veure-la així ja que nosaltres hi estem a dins).
Com a característiques principals la nostra galàxia és una espiral barrada de tipus "b", té un radi de 100.000 anys llum i una massa aproximada de 1'9 bilions de masses solars (és a dir, que té tanta massa com 1'9 bilions de sols junts).
Com he dit, però, veure la Via Làctea no té massa gràcia: escoltem el seu nom massa sovint, i veure-la al cel és molt i molt senzill. Anem a una altra galàxia doncs: la gran galàxia d'Andròmeda.
Es troba a 2'5 milions d'anys llum de la nostra (és a dir, "molt" a prop comparat amb les dimensions bestials que té l'univers). De fet, és la galàxia més propera a la nostra, i s'està apropant. Es calcula que la Via Làctea i la galàxia d'Andròmeda s'acosten l'una a l'altra amb una velocitat d'uns 120 km/segon, i que ambdues galàxies col·lisionaran d'aquí a uns 2.500 milions d'anys (tranquils que ja serem tots morts!). Però calma, que les col·lisions de galàxies són d'allò més normals, i no signifiquen la fi de les seves estrelles. Més aviat al contrari: s'espera que es formarà una nova gal·làxia el·líptica gegant, amb molta activitat.
La galàxia d'Andròmeda és espiral "b" i té 110.000 anys llum de radi i una massa calculada d'uns 1'3 bilions de masses solars: això la converteix pràcticament en una galàxia germana a la nostra, ja que són de característiques similars. Tot i això, aquesta és més brillant que la nostra (es creu que gran part de la massa de la Via Làctea es troba en forma de matèria negra).
Ben segur que molts pensareu: a mi això què m'importa, jo vull mirar el cel i trobar aquesta galàxia! Doncs esteu de sort perquè probablement és la única -a part de la nostra- que es pot veure a ull nu (tot i que sembla més petita del que és perquè l'únic que es veu és el bulb central, molt més brillant que les branques de l'espiral). Trobar-la és força senzill: és la part que brilla més de la constel·lació d'Andròmeda (que la podeu trobar fàcilment amb una carta astral).
El que resulta curiós a molta gent (almenys a mi m'ho va semblar quan ho vaig llegir) és la mida que té: no ho sé, suposo que sembla "raonable" pensar que els objectes del cel profund han de ser molt i molt petits, i que sense telescopi nanai de la China; no és el cas de la galàxia d'Andròmeda.
Al contrari: vindria a ser tan gran com 7 llunes juntes si les poséssim de costat (llàstima que els nostres ulls no admetin prou llum com per a poder contemplar-la!).
Representació de la mida aparent d'Andròmeda al costat de la Lluna:
.png)
2 comentaris:
doncs no tenia ni idea d'allò de les dimensions de la galàxia Andrómeda.. Força curiós, pensava que era força més gran..
Per cert, a tu no et passa que quan llegeixes un llibre de divulgació científica (Asimov, Hawkings, etcétera) el teu nivell d'assabentar-te en vers lo que avances del llibre és una funció discreta??
M'explico: ho entens tot fins que.. arribes a una pàgina que, miraculosament, a partir d'aquesta no t'enteres de res encara que te la miris una infinitat de vegades..
Exemple: 'La història del temps' (Stephen Hawkings)
Ei Gerard! Benvingut al món dels blogs! Bé, en realitat no t'ho puc dir, perquè jo sóc un temporal, he creat 2 blogs però els he deixat tots dos com hauràs pogut comprovar... En fi, a veure si vas escrivint coses interessants com aquestes amb què comences... Ja que parles d'astronomia, estic fent una assignatura d'astronomia a Física i l'altre dia vam observar Andròmeda entre altres coses. Vam intentar observar Pegasus, la galàxia on té lloc Stargate Atlantis, però a això ja no vam arribar... :(
En fi, ja m'aniré passant per aquí, espero q t segueixi anant molt bé a mates!
PD: Jorge, a mi també m'ha passat això vàries vegades. Un exemple que em va marcar molt va ser "El camino a la realidad" de Roger Penrose. Me'l vaig intentar llegir de principi a fi fa 3 anys quan en tenia 17 i vaig arribar al capítol 8, de sèries de Fourier. A partir d'allà ja em vaig perdre del tot. Ara al cap d'uns anys he pogut avançar una mica més... però encara em queda molt jeje
Publica un comentari a l'entrada