Stringfever

Qui havia dit que els instruments clàssics formen part del passat?
Evidentment està equivocat. "Formar part del passat", ser una "moda"... paraules com aquestes no es poden aplicar a la música de debò, senzillament perquè són conceptes que no encaixen plegats de cap manera. De vegades ens trobem amb obres tan ben escrites, tan ben pensades, tan belles, que transcendeixen qualsevol corrent que se les vulgui emportar i no tenen cap calaix on posar etiquetes.
Agradi o no, sovint és obvi que la qualitat de la música és tan gran, que va més enllà de qualsevol cànon: després d'haver-la escoltat, qui vulgui afirmar el contrari o és un mentider o és que no ha entès gaire res.

Però me'n vaig per les branques: el que volia era presentar Stringfever. Tots amb formació clàssica i tocant instruments de corda, han donat un toc "elèctric" a la seva formació, que juntament amb el seu sentit de l'humor han produït joies com aquesta:

I si algú té valor i s'atreveix amb el Bolero de Ravel, que vagi aquí...

La gran gal·làxia d'Andròmeda

Avui toca tema astronòmic. Tothom ha sentit a parlar de les galàxies, i més o menys sap què són i com són. Però qui les ha observat alguna cop?

La Via Làctea, la nostra galàxia, que conté el sol i el sistema solar, és probablement la única que tothom, encara que sense voler, ha vist alguna vegada. A les ciutats i indrets amb excés de contaminació lumínica és impossible d'observar estrelles i cossos celests; això no obstant, a muntanya o llocs apartats la Via Làctea es pot veure fàcilment com una línia brillant que creua el cel (és normal veure-la així ja que nosaltres hi estem a dins).

Com a característiques principals la nostra galàxia és una espiral barrada de tipus "b", té un radi de 100.000 anys llum i una massa aproximada de 1'9 bilions de masses solars (és a dir, que té tanta massa com 1'9 bilions de sols junts).
Com he dit, però, veure la Via Làctea no té massa gràcia: escoltem el seu nom massa sovint, i veure-la al cel és molt i molt senzill. Anem a una altra galàxia doncs: la gran galàxia d'Andròmeda.

Es troba a 2'5 milions d'anys llum de la nostra (és a dir, "molt" a prop comparat amb les dimensions bestials que té l'univers). De fet, és la galàxia més propera a la nostra, i s'està apropant. Es calcula que la Via Làctea i la galàxia d'Andròmeda s'acosten l'una a l'altra amb una velocitat d'uns 120 km/segon, i que ambdues galàxies col·lisionaran d'aquí a uns 2.500 milions d'anys (tranquils que ja serem tots morts!). Però calma, que les col·lisions de galàxies són d'allò més normals, i no signifiquen la fi de les seves estrelles. Més aviat al contrari: s'espera que es formarà una nova gal·làxia el·líptica gegant, amb molta activitat.

La galàxia d'Andròmeda és espiral "b" i té 110.000 anys llum de radi i una massa calculada d'uns 1'3 bilions de masses solars: això la converteix pràcticament en una galàxia germana a la nostra, ja que són de característiques similars. Tot i això, aquesta és més brillant que la nostra (es creu que gran part de la massa de la Via Làctea es troba en forma de matèria negra).

Ben segur que molts pensareu: a mi això què m'importa, jo vull mirar el cel i trobar aquesta galàxia! Doncs esteu de sort perquè probablement és la única -a part de la nostra- que es pot veure a ull nu (tot i que sembla més petita del que és perquè l'únic que es veu és el bulb central, molt més brillant que les branques de l'espiral). Trobar-la és força senzill: és la part que brilla més de la constel·lació d'Andròmeda (que la podeu trobar fàcilment amb una carta astral).

El que resulta curiós a molta gent (almenys a mi m'ho va semblar quan ho vaig llegir) és la mida que té: no ho sé, suposo que sembla "raonable" pensar que els objectes del cel profund han de ser molt i molt petits, i que sense telescopi nanai de la China; no és el cas de la galàxia d'Andròmeda.
Al contrari: vindria a ser tan gran com 7 llunes juntes si les poséssim de costat (llàstima que els nostres ulls no admetin prou llum com per a poder contemplar-la!).

Representació de la mida aparent d'Andròmeda al costat de la Lluna:

Mark King

Level 42 és un grup britànic de funk que va tenir molt èxit entre els anys 80 i 90, amb més de 30 milions de discos venuts arreu del món. Les cares més reconeixibles del grup són el baixista Mark King i el teclista Mike Lindup, els vocalistes i únics membres estables.

Com ja va sent normal últimament, cada vegada que descobreixo un grup (és a dir, que començo a escoltar música seva), un grup amb bons músics i temes que m'agraden, resulta que són d'una altra època i que probablement no els podré veure mai ni seguiran component. Ja em va passar abans al descobrir els Brecker Brothers (amb Michael Brecker i Randy Brecker, saxofonista i trompetista respectivament i uns fora de sèrie els dos), al descobrir Queen (que tot i no tenir virtuosos, musicalment era molt complet) , Weather Report (Zawinul i Pastorius), The Police (no tan excepcionals, però també mítics), etc.

Sempre em passa el mateix: grup nou que m'agrada implica que algun dels components està mort, o que s'han dissolt, o que tots tenen 70 i 80 anys... Evidentment sempre queda la música clàssica, que per escoltar-la en directe no necessites que el senyor Mozart surti de la tomba per posar-se a dirigir l'orquestra, però el cas és el mateix (tots els compositors de música clàssica que ens arriben estan, òbviament, morts i enterrats). Suposo que en part és lògic, i que de la gran quantitat de música que es fa és difícil destriar-ne la bona sense que el temps hagi filtrat una mica les obres trivials o escombraria i ens faci la feina més fàcil.

Us deixo un vídeo d'un solo bastant recent del Mark King -és un monstre de l'slap, a banda de cantar i tocar alhora (que, si es fa bé, és una cosa immensament difícil!). El tema es diu "Mr Pink", i és d'uns dels primers àlbums del grup.

La història del LHC

Hi ha hagut molt de rebombori últimament sobre la posada en marxa del LHC (que, per cert, torna a estar aturat per culpa d'una fuga d'heli). A tots ens han arribat informacions diverses, de mil i una fonts diferents: que permetrà comprovar la validesa (o no) del model estàndard de la física, que és una font d'innovació tecnològica enorme, que s'acosta l'apocalipsi i morirem tots absorvits per un forat negre... Algunes són certes, d'altres no tant. La qüestió és que l'accelerador de partícules no ha sorgit del no-res: han calgut 15 anys de planificacions, inversions i construccions per arribar a la situació actual, amb un monstre tecnològic acabat de més de 27km de llarg que ha costat 3.000 milions d'euros.

Us deixo uns links del youtube amb un documental de la National Geographic sobre la construcció del LHC que a mi m'ha semblat molt interessant:

Vídeo: 1, 2 , 3 , 4, 5

L'hotel de Hilbert obre les portes!

He circulat per diversos formats: space de Msn, fotolog, alguna ullada a facebook. La veritat és que no m'he adaptat gaire bé en cap dels casos, sempre m'han semblat bastant incomplets i encartronats, deixant de banda el tema -especialment ridícul en el cas dels fotologs- dels missatges mutus d'amor i enyorança. Potser sóc d'una altra època, però les competicions per veure qui té més amics virtuals no són del meu rotllo; tampoc m'apassionen aquestes pàgines de filosofia l'Oreal, del "porque yo lo valgo", plenes de fotos del seu propietari -fotos que, per cert, han estat repetides centenars de vegades fins que el senyoret/a ha donat el vist-i-plau a la seva pròpia imatge. Per això, i per molts altres motius, inauguro la meva primera incursió al món dels blogs, inspirat per webs cèlebres com Microsiervos o Gaussianos.

Pel que fa al contingut, no m'agradaria tancar portes. Hi haurà una mica de tot el que m'agrada: música (clàssica, barroca, moderna, però en qualsevol cas bona música), matemàtiques, astronomia, tecnologia, literatura, natura i muntanyisme, internet... I un llarg etcètera de coses que, suposo, se m'aniran acudint a mesura que vagi escrivint.
"Oh benvinguts, passeu passeu!", que a casa meva hi ha moltes portes i segur que en alguna habitació t'hi trobaràs còmode!