El toro del Bruc, tombat altre cop

Em sembla que mai abans havia publicat cap notícia d'actualitat, però aquesta m'ha semblat una ocasió fantàstica: el toro del Bruc, que havia estat restaurat l'any 2008 per un ferrer de Masquefa i deu fanàtics més, ha estat derrocat altre cop.
La tanca publicitària, que es podia veure des de l'autopista A-2, va aparèixer ahir doblegada a terra, sostinguda només pel suport de les potes. Tot i l'èxit rotund de l'operació, però, aquesta no era la primera vegada que el toro d'Osborne rebia de valent: ja abans havia estat pintat de vaca i abatut nombroses vegades.

En qualsevol cas, espero que aquesta vegada sigui la última. No pas perquè m'agradi tenir un símbol de l'Espanya més castissa i profunda al meu país. Al contrari: poques coses em repugnen més que un toro negre metàl·lic ondejant els seus collons alcohòlics davant de Montserrat. I tampoc és que tingui res en contra dels toros: em sap molt de greu comprovar que el símbol d'un país és un animal que neix per morir. I no de qualsevol manera, sinó assassinat per banderetes de colors i per a oci de centenars de persones. No és per res d'això: senzillament espero que sigui la última vegada que s'hagi de tirar a terra perquè alhora espero que no se'l torni a aixecar.
La lliçó és clara, i encara que tingui mil ramificacions i corol·laris, aplicables amb analogies a la situació catalana, en aquest cas es pot resumir d'una manera ben senzilla: no restaureu el toro perquè nosaltres el derrocarem altre cop.
És més senzill fer les coses malament que bé, i no és un generalisme gaire allunyat de la realitat: podríem dir, per exemple, que destruir és més senzill que construir. I no tindrem cap problema en cridar-ho als quatre vents i posar-ho en pràctica tantes vegades com sigui necessari.