Poemes guanyadors

Ara sí, els poemes guanyadors i finalistes de l'11è concurs de poesia de la upc.

Primer premi

És poca cosa la vida,
trepitjar fang i esclafar basses,
esquerdissos dins l'ungla,
pasturar per marges enfiladissos,
i de tant en tant...
tastar-ne el most
i escurar-se els llavis.

Conclusió final, Josep Simon Bonet (Diplomat en empresarials, UG)


Segon premi

Negre forat d'ulls daurats
que com un puma em mires,
traient la petita cefàlia
per l'ataronjada porta.
Qui s'amaga de qui?
em preguntes
si tu de mi o jo de tu
de la mala sort que em portes.

Poema a Mixet, Jue Lin Ye (estudiant d'Enginyeria de camins, canals i ports, UPC)


Tercer premi

Em sé àbac que té fal·lera
(més pels senars que pels parells)
i faig el recompte de la trajectòria
i és així que prenc la mida de la memòria
quan em trec l'escorça tercera
em poso, per si de cas, el casc amb crinera,
demano carta marcada
i apuntalo la tirada.

Em marejo amb la baldufa
si és el gegal que bufa
o quan l'obaga mort fa ullada
sense dir-me la parada.
Em sé àbac que té butlla
tot i així, sempre acabo fent el compte de la vella,
rudimentària resta és la subsistència.

Àbac, Annabel Folch Millán (administrativa de la UPC)


Finalista

Bèstia roja retorçada en mil lligams
que flueixen més enllà d'ells mateixos.
Coàguls d'una repressió tan forçada
que ara són fruit d'una nova mort,
que travessada torna a la vida
per arrencar-ne l'últim record feliç.

Un record en potència que només trepitjant
aquest terra abasto a teixir. Una tela
tan fràgil que cada gota de sang
precedeix una llarga espera per submergir-se
en aquest pou de profunditat infernal.
Un viatge al fons tan candent que desfà
les venes congelades del meu cos mort
renascut en el món dels contraris.

Extrems que paguen el preu de la justícia
desesperant en un túnel demoníac,
obligant a engolir-me la venjança.
No és el que vaig ser, és el qu eseré, a crits
guardats massa a dins que emanen
en aquesta combustió traïdora als trets suaus.
Ja ha aguantat enganxada com a màscara
dels infeliços molt i molt de temps,
i l'ara es desprèn dolorós i ardent de les entranyes
descobertes per la cursa a flor de pell
en la recerca de la veritat.

Renéixer, Ester Ciurana Adzeries (estudiant de Filosofia, UB)


Finalista

Em queda res?
Ens queda res?
Hi ha quelcom a l'abast que no es pugui esvaïr?
Sí, potser sí.

Al cel la pàl·lida deessa de la nit m'ignora,
envoltada pel seu seguici d'engrunes parpellejants
fa de fanal esmorteït i lacònic,
em mostra el camí amb indulgència,
el segueixo lentament,
m'imagino un destí qualsevol,
tant se val quin.

Les úniques companyes són les passes
em parlen il es escolto, em guien i em deixo portar
sabates de goma, fidels companyes
amigues de saldo que separen el meu cor de l'asfalt humit i relliscós.

El plugim dels dies grisos d'hivern, cau en silenciosos fiblons de glaç
s'escola més enllà del cuir gruixut de la jaqueta
arriba al cor, sí , ben endins
forma bassals de malenconia
on xipollegen somnis que no es compleixen
on suren inertes aquelles paraules que no es van pronunciar
on s'ofeguen alguns sentiments; no els trobaré a faltar, crec.

La deessa de la nit s'amaga, a poc a poc, rere una cortina d'albada,
el seguici parpellejant es retira lentament entre el vel de boira
tinc el cos xop; l'ànima seca, les sabates de goma foradades
m'imagino un destí qualsevol
tant se val quin.

Em queda res?
Ens queda res?
Hi ha quelcom a l'abast que no es pugui esvaïr?
Sí, potser sí.

Ara i sempre, una passa rere l'altra
em parlen i les escolto, em guien i em deixo portar
em diuen quelcom, sí, les sento
amb un soroll rítmic i esmorteït, sí, em xiuxiuegen:

Encara ens queda el camí.

Encara ens queda el camí, Jordi Cornet Hernando (estudiant de Documentació, UB)


Finalista

Quaranta-tres soldats desfilen a la mort,
avançant entre boira roja.
Mirades enrere, cames en desacord,
i cap timbal que al silenci destorba.
De sobte un bastió trontolla, ara és tort,
cau: l'acompanya una riallada boja.
Aviat de l'eco només en queda el record,
i de l'home una mà estesa a qui ningú plora.

Tan sols la Lluna i el voltor,
l’un testimoni, l’altre actor,
coneixen el final d’aquesta patètica escena,
que nit rere nit, entre la sang i la rosada,
es repeteix per última vegada:
trista, grotesca i obscena.

Quaranta-dos soldats desfilen a la mort,
avançant entre boira roja.
Peus tremolosos, sense suport,
i al silenci res l’alleuja, res el fa fora.

Gerard Planes Conangla (estudiant de Matemàtiques, UPC)