"Blog", i no "Bloc"

Blog? Bloc? Ah, sí, deu ser "bloc", perquè s'assembla a un bloc de notes. A més, sembla més... català oi?

Probablement molts heu fet aquest raonament en algun moment de la vostra vida internauta, i el cert és que el mot "bloc" (amb c final) s'ha estès per la xarxa àmpliament. Malgrat tot, sempre he tingut la impressió que alguna cosa no acabava de rutllar bé amb aquesta elecció. Cal dir que no sóc cap autoritat lingüística (més faltaria!), i les meves opinions en aquest àmbit tenen una validesa discutible: per això vull deixar clar que no estic afirmant res amb rotunditat, sinó expressant la meva elecció. Ara bé: al meu bàndol no estic sol, i he pogut fer una mica de recerca.

Així doncs anem al gra: perquè "blog" i no "bloc"? Semblaria la pregunta evident a fer-se i, tot i així, no és aquesta: perquè l’etimologia de blog és completament diferent de la de bloc. Aquest mot darrer, en el sentit de massa de matèria sòlida (i accepcions derivades), té l’origen remot en un mot germànic, blok, i en el sentit més recent de llibreta o bloc de notes procedeix –via espanyol, com tots els mots moderns– del francès bloc (à notes); mentre que blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre). El neologisme ha estat adoptat per la majoria de llengües, en algun cas amb adaptacions ortogràfiques: així en francès se’n diu blog (i blogue), i també se’n diu blog en italià, en espanyol, en portuguès, en alemany, en danès, en neerlandès, i no continuaré per no fer la llista de llengües del continent. Com deia, doncs, potser la pregunta seria la inversa. Sigui: si arreu s'utilitza el mot blog, donada la seva procedència (weblog) perquè hauríem de voler canviar-lo per la forma bloc?

Essencialment hi ha tres raons que s'acostumen a donar: bloc com a adaptació de l’anglès blog, bloc com a imatge metafòrica del bloc de fulls de paper, i el fet que bloc gaudeix d’una gran acceptació entre els usuaris d’aquestes pàgines.

Aquest darrer argument és de caire extralingüístic i no mereix ser considerat. Amb tanta gent escrivint barbaritats via Messenger, Facebook i SMS, anem ben servits si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular.

La qüestió de l’adaptació mereix una crítica contundent. En primer lloc, es confon adaptació fonètica i adaptació gràfica. Des del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog ‘beguda’), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera, per molt que la fonètica ho semblés exigir. L’anglicisme blog en català només es pot escriure blog. Si bloc és una adaptació “fonètica” d’aquell anglicisme, aleshores és una aberració del mateix calibre que àcit o pròlec.

Resta el segon argument, que ja és més discutible i subjectiu: si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent tot cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir. No ens enganyem: si el mot anglès no estigués format pels quatre sons que té, en català no tindríem mai bloc. Per molt que pensem en el bloc de fulls de paper, som dependents del terme internacional, i si continuem aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant dels altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar d’escriure allò que tots grafien blog.

Com bé diu el professor Bibiloni:

D’ençà de Fabra, el principi d’universalitat en la terminologia científica i tècnica ha estat un fil conductor en l’estandarització i l’elaboració del català. Les rareses en aquest terreny no són, o no haurien de ser, un patrimoni dels catalans. Mantenint el "Bloc", aconseguirem que el català resti lamentablement separat de les altres llengües europees. Totes amb blog i nosaltres amb la raresa.